El salm cent vuit comença així: «El meu cor se sent segur, Déu meu, tocaré i cantaré, cantarà el meu cor. Desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora.»
Què passa quan un cor se sent segur? En tot cas tenim present que, en primer lloc, ens referim a ell, al cor, com a domini, amb personalitat pròpia i autonomia. «El meu cor se sent segur» és com dir que percebo els seus sentiments, que el conec, que és amic meu. «Hola, cor. Sento l’alegria de la teva seguretat. L’enhorabona».
Aquesta imatge («el meu cor se sent segur») la podem veure com una metàfora de l’art del compositor, però la «imatge» també pot ser veritat i no només imatge si donem autonomia al cor, com si no fos nostre. Per què, d'on li vingué la metàfora al poeta sinó de la veritat del cor?
Són paraules que ens repten a descobrir un altre lloc que, per altra banda, és el lloc més propi i millor de les paraules. «Cor, llavis, ulls, muntanyes, onades». Els salms són plens de noms com aquests que ens esperonen a ser ells mateixos per anar a l'univers espiritual que obren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada