≃ La lluna al parc

La lluna aparegué al parc. Malgrat que era el dia de Tots Sants, l'acompanyava una estelada de flors d'acàcia grogues. Em vaig quedar en blanc. La nit era negra i convidava a navegar mar endins.

Quan vaig pujar a la barca em vingué el pensament que tot allò que sempre havia volgut conèixer, ara podia dir que ja ho sabia. Em vingué amb una brisa tènue on tot hi era escrit. Tan sols calia llegir-ho o saber-ho llegir o entendre que s'estava llegint. Només comptava el fet de ser conscient d’aquesta consciència. Això era tot.

El meu enteniment no donava per a més. Arribava a dalt i s'aturava com un globus que toca sostre i no entén per què, ja que la tendència era a ascendir i sabia que més enllà de les teules hi havia un altre espai. El meu enteniment no podia entendre —l'enteniment no està fet per a això— el que hi havia fora d’ell, malgrat que alguna vegada ho havia percebut desbordant-se. Per què ho volia entendre, doncs?

El balanceig de la barca s'ajuntava amb la repetició d'aquestes dues coses: a) «Soc (només) aquí» i b) «Percebo (altres) coses». Era com una respiració. Pensar això em paralitzava. 

L’«ets aquí» quedava minvat per aquestes «altres coses» i a l’inrevés. Així doncs, em trobava en el punt zero d'una oscil·lació com la d'una ona abans de tombar. Si l’«ets-aquí» no tenia accés a les «altres coses» ni les «altres coses» a l’«ets-aquí» es donava un espai i un temps zero, de bogeria, on res no aguantava res. La cloenda, però, era que no és possible resoldre aquest enigma perquè les conclusions les fabricaria el senyor «ets-aquí» que, com el globus, té molt poca volada i és mediocre per definició. 

Qui havia establert aquest barem de mediocritat? Ho havien fet els àngels o els sants? Convinguem que hagués estat així. Com ho podríem expressar? 

En els salms, després d’un llarg aprenentatge obligat, entregat i imprescindible, s'arriben a descobrir de vegades els rius interiors que els travessen. Tenen paraules tan precises com microcircuits espirituals, molt subtils i exactes per aquest misteri que és l’impossible diàleg amb Déu. Els salms diuen i no diuen, és a dir, dient no diuen i no dient diuen. Per això no en puc dir res: perquè jo no sé dir i no-dir al mateix temps. Així, davant la nitidesa que tenen les seves paraules, tan sols les puc resar mirant-les com qui no mira o entenent-les com qui no les entén. 

Però, què vol dir resar-los? Els salms són en algun lloc de l'univers on poder adreçar-nos-hi i, com els àngels i els sants, tenen entitat pròpia? 

Ho podríem comparar amb el fet d'agafar una escala per, del salm de les paraules, pujar al de més amunt. Les paraules serien les mateixes aquí i allà, però jo no. Aquí, en aquesta banda dels salms —la banda dels mots i del seu so— jo hi seria i ho podria demostrar fàcilment. Allà, no n'estic segur. Per això, el viatge que ens proposen aquestes cent cinquanta relats és tan portentós. 

A dalt del salm, les paraules són esquitxos del corrent d'un riu. Les gotes juntes convertides en veus que no diuen res perquè no cal, perquè en podem prescindir, perquè amb el seu murmuri en tenim prou, tan sols lliscant pel curs permanent format per elles mateixes, recitant-se i recitades, dessagnant-se, però vessant en el paradís. Un oceà immens, una multitud tan gran que ningú no la podria comptar.  

Tot navegant s’obrí un forat com una cortina per on vaig penetrar fins a l'ull del gran tifó. A l'interior, el domini era nítid, serè, reconeixible, silenciós, amb una presència tan creixent que sempre que l'evocava venia, no s'endarreria ni fugia, hi era o en prenia consciència o ens reconeixíem. Era allà, era això, era aquí, era ell. 

Els vents s'endevinaven per una fressa fosca i llunyana. Els núvols eren una paret tenebrosa en moviment. Calia suposar que tard o d'hora em travessarien o m'engolirien, però ara, aquí, al bell mig, el mar estava tan encalmat que les onades amb prou feines s’arrissaven quan fregaven la línia de flotació. Un grup d'aus reposava a l’aigua. La solitud de l'indret s'accentuava amb el vol silenciós d'una gavina, com si s'hi nués el buit que expressaven els seus esgarips. 

Havia estat pres per tot el que portava a la motxilla i que havia preparat amb cura abans d'embarcar. Havia embolicat els entrepans i separat un llibre de lectures apressades del qual retenia confusament qui sap què, per mirar de recuperar-ho. Més tard m'havia d'adonar que mai cap lectura continuada, reposada i seguida no em seria donada, però que a l’essència sí que hi podia arribar perquè està escrit que és per a tothom i aquest fou un gran descobriment alliberador. 

Els paquets, la navalla, les bosses, la roba de recanvi, l'impermeable, la llibreta, el bolígraf. M'oblidava alguna cosa? Ara veig que també m'hauria pogut endur aquest text.