La paraula colofó prové del grec κολοφών que significa “cim”, “coronament” o “final”. Correntment, fa referència a l'anotació de l'última pàgina d'un llibre que sol indicar el nom de la impremta, el lloc, la data de la impressió i altres circumstàncies. Metafòricament, es refereix al tancament, la rematada o la conclusió d'un procés, un esdeveniment o un treball.
La Pasqua era un motiu prou important al qual havien mirat tots els dies anteriors. Pasqua és un moment inaudit, però petitíssim, un instant de res, un “pas” inapercebut entre milions de passos, del qual diem que de seguida ha passat perquè ara ja és un altre ara. On han quedat, doncs, aquelles trifurques passades? És allò que diu una antífona: “Maria Magdalena i l'altra Maria anaren a veure el sepulcre”.
Donant voltes al còdex vaig trobar aquesta pàgina (↑). És una A grandiosa i, si amplieu la imatge prou, podreu veure com tota ella està envoltada d’un borrissol com si sortís de la pell de la mateixa lletra que, per tant, és viva. Ocupa tota una pàgina del pergamí i tant pot ser l’A d’Al·leluia, d’Amén, d’Aum, d’Alabar o d'Ajuda, per exemple. Té una estructura sòlida brodada amb fils daurats d'on surten unes ales trenades finíssimament. Hi ha unes aigües circulant per dins i, com en el cas de la làmina del baptisme de Jesús (↑), en la confluència passa alguna cosa molt difícil d’explicar.
Un altre fet que xoca és com Jesús encreua els braços. És una postura complicada i maldestra. Proveu-ho. Seria fàcil atribuir-ho a l’estil, com si el dibuixant no sabés prou bé el que es feia, però no és el cas tractant-se d'un còdex sortit del Scriptorium del Monestir de Sant Salvador de Tábara que va ser un centre europeu clau al segle X pel que fa a la confecció de “Beats”.
Això ho confirma una altra imatge del pergamí amb les mateixes característiques i el mateix gest de la mà (↑). Tot plegat fa ressaltar el missatge i la destresa del dibuixant sap amagar-ho com si fos una postura natural. Es pot veure com amb el braç esquerre, creuant-li el pit, ens ensenya amb un gest giravoltat de la mà, una rodona amb un punt. L’altre braç, també creuat i sota la túnica, sosté un llibre. El gest de la mà contrasta fortament amb la mà del pantocràtor de sant Climent de Taüll (↑) que, tot i ser un segle posterior, diu moltes coses.
Però què pot ser aquest petit objecte, aquest punt minúscul que aguanten els dos dits? Que el vestit del braç sigui del mateix color llampant que el de la corona i que li travessi el cos crea una font d’atenció molt marcada. Sembla dir: “Mireu la mà”. El palmell està girat cap a l'espectador i els dits sostenen un punt, una cosa petita com un gra de sorra.
Un primer missatge és clar: “—Mireu!” Però, què hauríem de mirar? “—Mireu simplement la petitesa d'aquest punt”. I què seria la petitesa? La petitesa és quelcom absolut, universal i possible en tot. La Mare de Déu ho expressà així: “Perquè ha mirat la meva petitesa”. Jesús era petit, humil com un anyell i mai es cansava de ser-ho una mica més. Tant, que va ser condemnat a mort. “No trencava ni una canya esquerdada ni apagava cap ble vacil·lant. Portava la justícia amb fermesa”. Això és petitesa. Algú com ell passaria desapercebut completament pel carrer, ningú no en faria cas perquè ningú el veuria. Ell ens ensenyà que només la petitesa pot ressuscitar, que és més poderosa que tot i que la resta no té valor.
En clau taoista, el mudrà Prithvi —que és la postura que adopta la mà esquerra de Jesús— és conegut com a “gest de la terra”. Es podria descriure com un exercici manual de ioga que uneix les puntes del dit anular (element de terra) i el del polze (element de foc) per augmentar l'equilibri, la força, l'estabilitat, l'arrelament, entre altres beneficis.
Mudrà és un terme procedent del sànscrit que es pot traduir com a segell. L'origen és incert. Alguns estudiosos proposen que és una derivació de la paraula assíria musarū, que denomina els segells o marques usats en l'escriptura, com els anells sigil·lars o les signatures i també com les monedes encunyades amb un relleu. Molts coincideixen a dir que és un llenguatge de signes establert i convencional pel que fa a la posició de les mans, adoptada durant la meditació. Les paràboles que explicava Jesús també les podríem qualificar així.
Aquest punt tan petit que sostenen els palpissos dels dos dits fa pensar que, en física quàntica, el concepte més petit i més poderós que hi ha es refereix a l'energia de punt zero o al buit quàntic. És el nivell més baix possible que pot tenir un sistema i una trama d'energia ineliminable que ho connecta tot en l'univers.
A cada braç Jesús sosté una tradició. Per saber què ens vol dir caldria estar constantment atent i ser conscient de les dues tradicions, altrament no entendrem res, ja que l'una sense l'altra serien cegues i mudes.
Com es pot veure, una investigació en aquest sentit —iconogràfica, simbòlica, filosòfica o semàntica— seria apassionant i inacabable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada