Vaig quedar enlluernat per la bellesa del paisatge que hi havia dins del vidre del vehicle. Em va absorbir. Vaig entrar-hi. M’hi vaig passejar. Winterreise. M’hi sentia com a casa. On visc també hi ha arbres com aquests i un horitzó de llum per descobrir. Sovint m'hi endinso tímidament quan ningú em veu. La solitud es respira i el ròssec de les passes amb les fulles seques retruny com la part èpica d’un concert.
Etiqueta «Dois»
El nom d'aquesta entrada és prou suggerent i no caldria dir res més. Podria ser el títol d'una novel·la negra. Què podria contenir aquest dipòsit, què hi deu haver? Jo, que visc a prop, l'imagino guardant les històries dels veïns. Una mena de traster sentimental molt més gran que tots els del barri. En realitat havia estat un dipòsit d'aigua protegit interiorment amb rajoles de ceràmica.
La taula que m’ha tocat avui al bar sembla que em vulgui dir alguna cosa. S’hi veu la forma d’una fletxa, una direcció, i això potser distreu de la història que arrossega. El tall aprofitat de la fusta, la tria, l’assemblatge, la restauració fins a fer-la creïble d’alguna cosa vella. No puc deixar de veure aquests nusos dels taulons que evoquen l'arbre quan era verd. És una evidència. No ho puc negar. D'aquesta manera la taula m'ha sacsejat la consciència per fer-me adonar que soc aquí i en cap altre lloc.
Etiqueta «Dois»
Diem que avui, l’any que comencem, és verge, pur, immaculat del tot, perquè encara no s’hi ha escrit res. Això s'entén.
La litúrgia («Dia 1 de gener. Octava de Nadal. Solemnitat de la Mare de Déu») el dedica a la Verge, la verge que hi ha en Maria, la Mare de Déu, tota pura, neta i immaculada, com l’any. És una coincidència feliç, alegre, joiosa, venturosa, oportuna, encertada, eficaç i ben trobada!
Quan la consciència es troba amb la paraula perdó, es recorden molts oblits i s’obliden molts records.
—El salm dinou, entre altres coses diu: «Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra». No trobes que aquest llenguatge és una mica passat de moda?
El salm cent vuit comença així: «El meu cor se sent segur, Déu meu, tocaré i cantaré, cantarà el meu cor. Desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora.»
Dues persones parlaven d’un llibre, era el seu centre d’atenció. Parlaven amb propietat, amb la seriositat que probablement desprenia el seu contingut. Les veus eren reflexives. No parlaven de futbol. Però jo veia que el tema els era un llibre escrit per algú i res més. Potser un recull d’històries o de ciència-ficció o un diari o algun manual tècnic, tant se val.
Maria digué: «És que em va mirar, saps, i això no t'ho hauria de dir. He vist la seva mirada. Ha mirat la petitesa de la seva serventa. T'imagines?»
La lluna aparegué al parc. Malgrat que era el dia de Tots Sants, l'acompanyava una estelada de flors d'acàcia grogues. Em vaig quedar en blanc. La nit era negra i convidava a navegar mar endins.
Sant Lluc escriu en el seu evangeli que Maria li digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa».
En acabar l’estada a una masia, la persona que ens va acollir es va acomiadar amb aquestes paraules: «Espero poder-vos oferir menjar i beguda també l’any vinent. Pel que fa a la resta ja sabeu, digué somrient: aquesta casa és com un hostal on els convidats no troben res més que el que porten a la motxilla».
«Realment, ets un Déu que s'amaga, un Déu victoriós», escriu el profeta Isaïes.
Déu té pressa. Té pressa d'ell mateix. Per això s'estranya tant que nosaltres encara no el siguem, ell. Aquesta ànsia ens l'ha sabut transmetre el profeta Habacuc (Ha 2) quan explica quina va ser la resposta que va rebre del Senyor als seus precs.
A M O R
L'Amor em va acollir; la meva ànima, però, reculà,
culpable de pols i de pecat.
Però l'Amor, clarivident, veient que no parava de dubtar
des que havia entrat,
Al començament hi hagué una respiració de la qual hem convingut a dir-ne univers i, quan ens contagià, també fórem respirats per ella per primera vegada.
Hi hagué una vegada algú que rebé la visita de Déu.
«Hola! Aquí, al costat meu, tinc un full de calendari del dia 21 de setembre d'enguany amb un poema. Es titula “En un banc”. Et copio a continuació la part del poema que sembla que parli de quan ens vèiem cada dia.
“En un banc del carrer / oratge de tardor / llum de capvespre / ens vam dir paraules d'amor / a cau d'orella / sense saber / que amb la veu tan tendra / es trenquen com el gel / les esperances”.
Estem acostumats a parlar de l’amor de Déu. El donem per descomptat i cantem contents per aquest gran prodigi. Aquí la nostra feina tan sols consisteix a mantenir-nos innocents.
Per què no percebre conscientment que les coses divines flueixen en nosaltres? Les escriptures en parlen obertament. «El regne de Déu és en nosaltres» no es cansen de dir. Nosaltres, pròpiament, no existim. Déu i tot el que és diví, sí i està dins nostre.
Els tipus de pardals més coneguts entre nosaltres són el pardal blanc, el roquer, el toledà, el pardal de moro, el de verneda, el pardal boig, el de muntanya, el de passa, el pardal salvatge, el pardal tordà, el de bardissa, el pardal xarrec, l’alablanc i el pardal italià, però no n’he trobat cap com el que vingué a fer-me companyia diumenge.
Aquesta llarga reflexió sobre el fet de pensar no vol ser més que un aguait de la quantitat de capes que prèviament hauríem de netejar —o de les quals hauríem de ser molt conscients—, abans de parlar del Regne del cel o de l'Amo o de l'Espòs o del Fill de l'home o de la Veritat o de Déu.
La pericoresi —circumincessió o inhabitació mútua— és un concepte teològic que expressa el grau d'unió de les persones de la Trinitat, el «ser en» entre elles: com el Pare és en el Fill i ell en el Pare i com amb l'Esperit sant.
Les senyores es comparen els vestits. «Jo també en vull un com aquest», diuen. Els agrada mesurar-se amb les altres i que el resultat sigui sempre que són les millors en tot. A Santo Domingo en diuen «comparonas». En el fons tots ho fem.
«Desvetlla’t cor, inspira’t.» La frase ens parla d’algú que s’adreça al seu cor i li enraona. Es nota que el té ben localitzat en l'interior i hi conversa sovint i amb confiança.
Serà que sí? Que hi ha llum i no foscor? Serà que no eren visions ni imaginacions ni apropiacions ni pensaments, sinó que simplement era, però jo no ho veia?
La porxada d'entrada de l’edifici on visc la protegeix una porta de ferro amb aquest avís: «Cerrar la puerta sin dar golpe». Sin dar golpe són les tres paraules que queden més a la vista. Sense fer soroll, com si no féssim res o ni brot.
Ho fan com si res. En primer lloc hi ha l’embranzida per pujar, molt controlada i alentida arribant a dalt. Així mantenen una estona la vertical tan absolutament quieta que talla la respiració durant uns instants que semblen eterns.
El salm 142 diu: «Que pugui escoltar, Senyor, el vostre amor a punta de dia». Per tant, l’amor se sent i té gramàtica. Enraona? Canta? Respira?
L’avi Jaume va néixer un dia onze del mes l’onze a les onze: 11-11-11. Si per casualitat sumàveu les xifres del seu carnet d’identitat en donaven onze. Això també passava amb la matrícula del cotxe i en moltes coses més.
«Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor»
Què caldria per adquirir aquesta saviesa? Com seria? No seria una saviesa qualsevol sinó exclusiva del cor, neta de tota la resta i pura.
Hi ha quatre moments que donen corda al meu rellotge. El dia s’acaba després de la quarta despressurització que es realitza entre aquestes etapes.
La frondositat dels plàtans i la volta d'ombra que fan, es fan notar especialment en tardes que fan veure que aviat plourà.
El pintor, quan va acabar d'acolorir tota la façana i abans de retirar la bastida, per trencar la monotonia de la paret, va marcar de color vermell les regates de l'enguixada que simulaven lloses.
