En acabar l’estada a una masia, la persona que ens va acollir es va acomiadar amb aquestes paraules: «Espero poder-vos oferir menjar i beguda també l’any vinent. Pel que fa a la resta ja sabeu, digué somrient: aquesta casa és com un hostal on els convidats no troben res més que el que porten a la motxilla».
Déu té pressa. Té pressa d'ell mateix. Per això s'estranya tant que nosaltres encara no el siguem, ell. Aquesta ànsia ens l'ha sabut transmetre el profeta Habacuc (Ha 2) quan explica quina va ser la resposta que va rebre del Senyor als seus precs.
A M O R
L'Amor em va acollir; la meva ànima, però, reculà,
culpable de pols i de pecat.
Però l'Amor, clarivident, veient que no parava de dubtar
des que havia entrat,
Al començament hi hagué una respiració de la qual hem convingut a dir-ne univers i, quan ens contagià, també fórem respirats per ella per primera vegada.
Hi hagué una vegada algú que rebé la visita de Déu.
Estem acostumats a parlar de l’amor de Déu. El donem per descomptat i cantem contents per aquest gran prodigi. Aquí la nostra feina tan sols consisteix a mantenir-nos innocents.
Per què no percebre conscientment que les coses divines flueixen en nosaltres? Les escriptures en parlen obertament. «El regne de Déu és en nosaltres» no es cansen de dir. Nosaltres, pròpiament, no existim. Déu i tot el que és diví, sí i està dins nostre.
Els tipus de pardals més coneguts entre nosaltres són el pardal blanc, el roquer, el toledà, el pardal de moro, el de verneda, el pardal boig, el de muntanya, el de passa, el pardal salvatge, el pardal tordà, el de bardissa, el pardal xarrec, l’alablanc i el pardal italià, però no n’he trobat cap com el que vingué a fer-me companyia diumenge.
Aquesta llarga reflexió sobre el fet de pensar no vol ser més que un aguait de la quantitat de capes que prèviament hauríem de netejar —o de les quals hauríem de ser molt conscients—, abans de parlar del Regne del cel o de l'Amo o de l'Espòs o del Fill de l'home o de la Veritat o de Déu.
La pericoresi —circumincessió o inhabitació mútua— és un concepte teològic que expressa el grau d'unió de les persones de la Trinitat, el «ser en» entre elles: com el Pare és en el Fill i ell en el Pare i com amb l'Esperit sant.
Les senyores es comparen els vestits. «Jo també en vull un com aquest», diuen. Els agrada mesurar-se amb les altres i que el resultat sigui sempre que són les millors en tot. A Santo Domingo en diuen «comparonas». En el fons tots ho fem.
«Desvetlla’t cor, inspira’t.» La frase ens parla d’algú que s’adreça al seu cor i li enraona. Es nota que el té ben localitzat en l'interior i hi conversa sovint i amb confiança.
Serà que sí? Que hi ha llum i no foscor? Serà que no eren visions ni imaginacions ni apropiacions ni pensaments, sinó que simplement era, però jo no ho veia?
La porxada d'entrada de l’edifici on visc la protegeix una porta de ferro amb aquest avís: «Cerrar la puerta sin dar golpe». Sin dar golpe són les tres paraules que queden més a la vista. Sense fer soroll, com si no féssim res o ni brot.
Ho fan com si res. En primer lloc hi ha l’embranzida per pujar, molt controlada i alentida arribant a dalt. Així mantenen una estona la vertical tan absolutament quieta que talla la respiració durant uns instants que semblen eterns.
El salm 142 diu: «Que pugui escoltar, Senyor, el vostre amor a punta de dia». Per tant, l’amor se sent i té gramàtica. Enraona? Canta? Respira?
L’avi Jaume va néixer un dia onze del mes l’onze a les onze: 11-11-11. Si per casualitat sumàveu les xifres del seu carnet d’identitat en donaven onze. Això també passava amb la matrícula del cotxe i en moltes coses més.
«Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor»
Què caldria per adquirir aquesta saviesa? Com seria? No seria una saviesa qualsevol sinó exclusiva del cor, neta de tota la resta i pura.
Hi ha quatre moments que donen corda al meu rellotge. El dia s’acaba després de la quarta despressurització que es realitza entre aquestes etapes.
La frondositat dels plàtans i la volta d'ombra que fan, es fan notar especialment en tardes que fan veure que aviat plourà.
El pintor, quan va acabar d'acolorir tota la façana i abans de retirar la bastida, per trencar la monotonia de la paret, va marcar de color vermell les regates de l'enguixada que simulaven lloses.
«Doi» és una paraula que vaig sentir per primera vegada en una cançó de Guillem d’Efak. Era una versió de These foolish things remind me of you. La cantava, entre molts, Ella Fitzgerald.
«És admirable com ho sabeu tot.
És tan admirable que no ho puc entendre.» Sl 139.
No ho puc entendre, diu el salm i amb això fa referència a les coses inconcebibles que són les que no es poden entendre. L’admiració portada més enllà d’ella mateixa no es pot entendre, perquè desapareix com a tal.
Hi ha un pollanc al voral del mig que en una poda li van tallar la capçada i les branques superiors es van assecar. Ara en creixen de fulloses des de la base que tenen l’alçada dels matolls.
Semblaven dervixos giradors. Ballaven amb el mateix esperit. Flotaven. L'aire els aguantava. La música era andina.
«Avi mira, un rinoceront» va dir la neta estirant-li la mà perquè s'adonés d'una esquerda a l’arrebossat de la paret que deixava veure un tros de pintura més antiga de tons blaus amb un punt vermell al mig.
Etiqueta «Dois»
La gent passejava com si res pel carrer de Llobet fins que de sobte se sentiren uns xisclets agudíssims, uns esgarips desesperats de dolor intens que feren aturar tothom més o menys esglaiat.
«Vosaltres us heu acostat molt a Déu.»
Tot i que tot en parla sense que calgui parlar-ne, la veritat és que es parla de Déu. Si anem a una església de vegades se’n parla tant que atabala.
«Venerar el Senyor és primícia de saviesa.»
Vaig conèixer algú que de cada passa en sabia fer una reverència. «Et pensaves que feia tentines, però faig reverències», em digué rient. La reverència indica una distància més o menys immensa amb el que es reverencia.
«Ens visitarà un sol.» Lc 1
Hi ha un himne que el breviari recomana de resar cada dia al matí. Se'n diu el Benedictus.Segons sant Lluc, l'entonà Zacaries, el pare de sant Joan, quan li van posar el seu nebot Jesús en braços.
Un plàtan amb set capçades.
«Jesús digué: “Les paraules que jo us he dit són esperit i són vida”». [Jo 6,63]. Breument, podríem dir que acabem de llegir una traducció al català d’una frase de l’evangeli de sant Joan, escrit cap als darrers anys del segle I.
Hi ha frases que, com pessics, queden ressonant dins nostre i no sabem ben bé per què. Floten. S’escapen de la lectura i emergeixen cap a un espai propi i intemporal. Ens obren i, a tocar de l’èxtasi, ens introdueixen en el silenci fent-nos callar.
