Llavors ho celebraràs.
Et dono la mà i et dic: «No tinguis por: jo t'ajudo. No tinguis por, pobre cuc, que jo t'ajudo», diu l'oracle del Senyor; jo soc el qui et defensa. T'he convertit en un trill tallant, nou i ple de dents: trillaràs les muntanyes i les trinxaràs, els turons quedaran com palla fina. Quan els ventaràs, l'aire els alçarà i el terbolí els dispersarà pertot arreu. Llavors ho celebraràs.
Jo sé, fa temps, que el vostre pacte l'heu assegurat per sempre.
En aquest advent en què preparem la vostra vinguda refermeu els nostres cors amb la vostra gràcia perquè us sapiguem rebre amb l’esperit ben obert.
El mar en veure’ls va fugir i el Jordà se'n tornà riu amunt;
les muntanyes saltaren com anyells, i els turons, com petits de la ramada.
Què tenies, mar, que vas fugir, i tu, Jordà, per a tornar riu amunt?
Per què saltàveu, muntanyes, com anyells, i els turons, com petits de la ramada?
Són preguntes immenses: «Què teníeu, perquè saltàveu!».
El cel se n'alegra, la terra hi fa festa, bramula el mar amb tot el que s'hi mou.
Jubilen els camps amb tot el que hi ha, criden de goig els arbres del bosc, en veure que ve el Senyor.
Senyor, que en són, de grans, les vostres obres, els vostres designis, que en són, de profunds!
És bo de cantar al vostre nom, Senyor, de proclamar al matí el vostre amor, i de nit, la vostra fidelitat. Us canto amb la lira de deu cordes i amb l’arpa, als acords d'interludis de cítara.
Salvarà els que no tenen defensor. S’apiadarà dels pobres i dels febles, estimant com un tresor la seva vida.
Que faci el bé, com la pluja a l’herbei, com els ruixats assaonen la terra. Que els blats abundin i onegin per les muntanyes; que floreixin i granin i en cullin com l’herba del camp. Que les famílies del país, per beneir-se, es valguin del seu nom; que se’n valguin tots els pobles de la terra per augurar-se la felicitat.
L'amor només veu en el «proïsme» la metàfora d'Aquell a qui cal estimar, però la veu realment, en l'ara de cada proïsme. També en l'ara d’un colom agonitzant.
On l’ara es manifesta de manera diàfana és en el misteri del patiment. El dolor, l’angoixa, l’esgotament, la solitud i tots ells també en el seu vessant cec: quan ni tan sols pensem que el que ens passa sigui dolor o angoixa i ho considerem com un estat natural de la nostra persona. En aquests casos és tan viu que ni cal dir-ne ara. És un ara encarnat. No el podem eludir i, tanmateix, no podem fer res més que patir-lo.
«Me som esperat molt, i me deien “ara abans ara arribarà”,
però no ha arribat»..
«Ara abans d’ara» diuen per Llofriu volent expressar allò que està a punt o que és imminent o que gairebé és a tocar d’ara, però que, malgrat tots els esforços que fa l’expressió, no l’és.
Què diem quan diem ara? De quina porció de temps parlem? L’abans, per exemple, el podem delimitar fàcilment dient «l’any passat, ahir o fa cinc minuts…». El després també perquè probablement serà una repetició de l’abans. Però d’ara ¿com dir-ne res?
Els precursors de Crist amb els sants i els màrtirs. (Fragment) Fra Angelico, 1423. Tremp a l'ou sobre fusta. 31,9 × 63,5 cm.
—Tots són molts! —Doncs tots, tots. —Quants que deuen ser, oi? —Sí, molts. I tots, del tot, no ho serien sense nosaltres. La totalitat ho comprèn tot. Hi som inclosos sense excusa des del dia que vam néixer.
Què hi pot fer l'arbre? No pot fer res per a tornar enrere i recuperar les fulles que han caigut. Havien de seguir el seu curs i s'han desprès. Però haurà anat bé que les coses velles hagin cessat. Fan espai perquè n'aflorin de noves.
Quan jo hi era, tu no hi eres. Ara tan sols ets tu, però ¿on és en Santi? Quan et buscava i et buscava i et desitjava tant, tu no hi eres perquè hi era jo. Ara només hi ha tu. Per tant, digues-me, on és en Santi? On és aquell que et cercava i sanglotava per tu? ¿On ha anat a parar el Santi aquell?».
Com em podria molestar el soroll d’un dos cavalls blau? Com? Si m'hi posés en contra, sí que m'assetjaria. Si tingués l'actitud que m’ha de pertorbar, efectivament, em pertorbaria.
«Per al meu ungit tindré una llàntia encesa.
Vestiré de confusió els seus enemics,
però al front d’ell brillarà la meva diadema.» Salm 131
L’anatomia ens diu que entre les celles i dins del cap hi tenim una glàndula que és una de les parts més misterioses del cos. Aquesta glàndula anomenada pineal o epífisi, es correspon amb el tercer ull de les tradicions orientals. En diuen Shivanetra, l'ull de Shiva.
«Tirant supplicà al Mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra.»
Si donem per real el nostre espai interior com un lloc de treball, si veiem com es despleguen i floreixen aquests camps dins nostre, no és estrany de pensar en la presència d’algú que, invisible als ulls exteriors, ens guia des de les més silencioses profunditats. Tots tenim aquest guia, però la seva guia no la fem servir pràcticament mai.
Percebem les coses, però també podem tenir consciència de les percepcions. La consciència d’una percepció es limita a aquesta percepció particular però la consciència, que la comprèn, és molt més gran, és infinita, és la seva manera de ser. Dins d’ella o amb ella o essent ella, hi ha la nostra.
«Em fuig açò que em segueix e m'aferra.» Jordi de St. Jordi, Cançó d’opòsits
Què és l’aferrament? És una pregunta una mica poca-solta. Estar aferrat a una rutina, a una persona... En néixer entrem en els aferraments. Depenem del tot de tot, començant per la mare o pel simple fet de respirar.
Les seguretats són més fortes que nosaltres: ens poden per totes bandes. Per això és tan difícil d’entrar en l’esfera de l’amor perquè l’amor és totalment insegur.
No sé on vaig llegir que els arbres que sobreviuen al pas d’un temporal fort, queden bategants, curulls de vida i radiants. Diuen que s’omplen d’energia perquè els sotracs de la tempesta els han donat l’oportunitat de sentir-se fortament, de sentir de nou els seus fonaments i el seu arrelament.
Per a Marta, en la llum del matí.
«Guarda't d’importunar res. Ni la realitat ni la naturalesa ni les coses ni res. No interfereixis mai, no molestis gens.»
L'amor de Jesús no és el d’una relació amorosa com la nostra perquè l'amor, en ell, és l’estat pur del seu ser. En realitat, Jesús no «estima»: «és» l’amor mateix. Desapareix com a Jesús per a ser només amor.
La paraula misteri, en grec μύστης, deriva del verb μύω que vol dir tancar els ulls o la boca, i es vincula a l’arrel indoeuropea mu («mmm»: el so amb els llavis tancats).
En els exercicis d’aquest bloc hi ha moltes repeticions perquè allò que s’hi diu no actua com una fórmula prèvia aplicada mecànicament, sinó que són petites preses de consciència, d’intuïcions o d’emocions que tenen la intensitat d'una experiència mística.
Al banc, al costat d’on m’assec, hi havia una fulla. «Caram», li he dit, «no t'esperava. Què hi fas tu aquí en aquest lloc tan precís?» «He vingut a fer-te companyia. Has de saber que jo sí que t’esperava» ha dit.
El nen no sabia com explicar-ho. Les agulles que aguantaven la roba s’havien desprès de les cordes de l’estenedor i havien aixecat el vol ballant com estornells davant d’un núvol que impassible feia la seva cursa lentament.
En grec, per designar una cosa que sol passar, es diu que «estima» de passar. Com ho podríem explicar? A les coses els plau d'ocórrer, de tenir lloc, estimen esdevenir, els alegra, els és propi, com ho és de Déu estimar-se a si mateix. Les coses no en tenen prou amb esdevenir: estimen de fer-ho, com el nuvi estima la núvia. Per això, si les coses estimen passar, cal que nosaltres també estimem que arribin.
Aquests dies, arribar a l'encreuament del Pont de Vallcarca és una fita enmig de la xafogosa caminada de la tarda. L’ombra fresca d’uns arbres descuidats que han crescut des del fons del pendent que salva el viaducte, m’acull mentre espero que el semàfor es posi verd.
Si algú preguntés a la naturalesa per què produeix, i si ella consentís a parar atenció a qui fa la pregunta i s'avingués a contestar-li, diria: «No calia interrogar-me, n'hi havia prou amb comprendre intuïtivament en el silenci, com jo mateixa, que callo i no tinc per costum de parlar.
El balcó de l'edifici de davant de casa, considerat com una meravella que fins ara no havia vist mai.
Un valor moral és el salt que ens fa passar d'una perspectiva limitada a una d'universal, d'una fraternitat com a carrer a la Fraternitat mateixa.
Tres carrers més amunt del de l’Encarnació hi ha el carrer de la Providència. El nom prové del convent de monges de la Divina Providència fundat el 1849 i destruït el 1936, el solar del qual fa cantonada amb Verdi. La denominació la fixaren els senyors Massens, Rabassa i Torrente, promotors de la urbanització. De passar-hi —més que de pensar-hi— he escrit això que segueix.
✲ ✲ ✲
De jove vaig viure molts anys a sota del carrer de l’Encarnació i potser per això el terme m’és familiar, si més no per les vegades que hi hauré passat o que hauré dit el seu nom.
Soc un vell pagès de Shaoling que, empassant-me els sanglots vagarejo, un dia de primavera, prop del Riu Sinuós.
Als palaus dels marges del riu no hi ha cap portalada oberta. ¿Per qui, doncs, verdegen els gràcils desmais i els tendres joncs? Du Fu
Els podeu veure o baixar des d'aquesta entrada (a sota) o des del requadre que hi ha a l'arxiu (als peus del bloc). Els fulls són DinA4 apaïsats i cadascun conté dues pàgines.
2. El passeig de la Mare de Déu del Coll
6. El parc de la Creueta del Coll
7. El carrer de la Santa Creu de Vallcarca
