Els precursors de Crist amb els sants i els màrtirs. (Fragment) Fra Angelico, 1423. Tremp a l'ou sobre fusta. 31,9 × 63,5 cm.
—Tots són molts! —Doncs tots, tots. —Quants que deuen ser, oi? —Sí, molts. I tots, del tot, no ho serien sense nosaltres. La totalitat ho comprèn tot. Hi som inclosos sense excusa des del dia que vam néixer.
Què hi pot fer l'arbre? No pot fer res per a tornar enrere i recuperar les fulles que han caigut. Havien de seguir el seu curs i s'han desprès. Però haurà anat bé que les coses velles hagin cessat. Fan espai perquè n'aflorin de noves.
Quan jo hi era, tu no hi eres. Ara tan sols ets tu, però ¿on és en Santi? Quan et buscava i et buscava i et desitjava tant, tu no hi eres perquè hi era jo. Ara només hi ha tu. Per tant, digues-me, on és en Santi? On és aquell que et cercava i sanglotava per tu? ¿On ha anat a parar el Santi aquell?».
Com em podria molestar el soroll d’un dos cavalls blau? Com? Si m'hi posés en contra, sí que m'assetjaria. Si tingués l'actitud que m’ha de pertorbar, efectivament, em pertorbaria.
«Per al meu ungit tindré una llàntia encesa.
Vestiré de confusió els seus enemics,
però al front d’ell brillarà la meva diadema.» Salm 131
L’anatomia ens diu que entre les celles i dins del cap hi tenim una glàndula que és una de les parts més misterioses del cos. Aquesta glàndula anomenada pineal o epífisi, es correspon amb el tercer ull de les tradicions orientals. En diuen Shivanetra, l'ull de Shiva.
«Tirant supplicà al Mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra.»
Si donem per real el nostre espai interior com un lloc de treball, si veiem com es despleguen i floreixen aquests camps dins nostre, no és estrany de pensar en la presència d’algú que, invisible als ulls exteriors, ens guia des de les més silencioses profunditats. Tots tenim aquest guia, però la seva guia no la fem servir pràcticament mai.
Percebem les coses, però també podem tenir consciència de les percepcions. La consciència d’una percepció es limita a aquesta percepció particular però la consciència, que la comprèn, és molt més gran, és infinita, és la seva manera de ser. Dins d’ella o amb ella o essent ella, hi ha la nostra.
«Em fuig açò que em segueix e m'aferra.» Jordi de St. Jordi, Cançó d’opòsits
Què és l’aferrament? És una pregunta una mica poca-solta. Estar aferrat a una rutina, a una persona... En néixer entrem en els aferraments. Depenem del tot de tot, començant per la mare o pel simple fet de respirar.
Les seguretats són més fortes que nosaltres: ens poden per totes bandes. Per això és tan difícil d’entrar en l’esfera de l’amor perquè l’amor és totalment insegur.
No sé on vaig llegir que els arbres que sobreviuen al pas d’un temporal fort, queden bategants, curulls de vida i radiants. Diuen que s’omplen d’energia perquè els sotracs de la tempesta els han donat l’oportunitat de sentir-se fortament, de sentir de nou els seus fonaments i el seu arrelament.
Per a Marta, en la llum del matí.
«Guarda't d’importunar res. Ni la realitat ni la naturalesa ni les coses ni res. No interfereixis mai, no molestis gens.»
L'amor de Jesús no és el d’una relació amorosa com la nostra perquè l'amor, en ell, és l’estat pur del seu ser. En realitat, Jesús no «estima»: «és» l’amor mateix. Desapareix com a Jesús per a ser només amor.
La paraula misteri, en grec μύστης, deriva del verb μύω que vol dir tancar els ulls o la boca, i es vincula a l’arrel indoeuropea mu («mmm»: el so amb els llavis tancats).
En els exercicis d’aquest bloc hi ha moltes repeticions perquè allò que s’hi diu no actua com una fórmula prèvia aplicada mecànicament, sinó que són petites preses de consciència, d’intuïcions o d’emocions que tenen la intensitat d'una experiència mística.
Al banc, al costat d’on m’assec, hi havia una fulla. «Caram», li he dit, «no t'esperava. Què hi fas tu aquí en aquest lloc tan precís?» «He vingut a fer-te companyia. Has de saber que jo sí que t’esperava» ha dit.
El nen no sabia com explicar-ho. Les agulles que aguantaven la roba s’havien desprès de les cordes de l’estenedor i havien aixecat el vol ballant com estornells davant d’un núvol que impassible feia la seva cursa lentament.
En grec, per designar una cosa que sol passar, es diu que «estima» de passar. Com ho podríem explicar? A les coses els plau d'ocórrer, de tenir lloc, estimen esdevenir, els alegra, els és propi, com ho és de Déu estimar-se a si mateix. Les coses no en tenen prou amb esdevenir: estimen de fer-ho, com el nuvi estima la núvia. Per això, si les coses estimen passar, cal que nosaltres també estimem que arribin.
Aquests dies, arribar a l'encreuament del Pont de Vallcarca és una fita enmig de la xafogosa caminada de la tarda. L’ombra fresca d’uns arbres descuidats que han crescut des del fons del pendent que salva el viaducte, m’acull mentre espero que el semàfor es posi verd.
Si algú preguntés a la naturalesa per què produeix, i si ella consentís a parar atenció a qui fa la pregunta i s'avingués a contestar-li, diria: «No calia interrogar-me, n'hi havia prou amb comprendre intuïtivament en el silenci, com jo mateixa, que callo i no tinc per costum de parlar.
El balcó de l'edifici de davant de casa, considerat com una meravella que fins ara no havia vist mai.
Un valor moral és el salt que ens fa passar d'una perspectiva limitada a una d'universal, d'una fraternitat com a carrer a la Fraternitat mateixa.
Tres carrers més amunt del de l’Encarnació hi ha el carrer de la Providència. El nom prové del convent de monges de la Divina Providència fundat el 1849 i destruït el 1936, el solar del qual fa cantonada amb Verdi. La denominació la fixaren els senyors Massens, Rabassa i Torrente, promotors de la urbanització. De passar-hi —més que de pensar-hi— he escrit això que segueix.
✲ ✲ ✲
De jove vaig viure molts anys a sota del carrer de l’Encarnació i potser per això el terme m’és familiar, si més no per les vegades que hi hauré passat o que hauré dit el seu nom.
Soc un vell pagès de Shaoling que, empassant-me els sanglots vagarejo, un dia de primavera, prop del Riu Sinuós.
Als palaus dels marges del riu no hi ha cap portalada oberta. ¿Per qui, doncs, verdegen els gràcils desmais i els tendres joncs? Du Fu
Els podeu veure o baixar des d'aquesta entrada (a sota) o des del requadre que hi ha a l'arxiu (als peus del bloc). Els fulls són DinA4 apaïsats i cadascun conté dues pàgines.
2. El passeig de la Mare de Déu del Coll
6. El parc de la Creueta del Coll
7. El carrer de la Santa Creu de Vallcarca
«El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu».
La frase així tal com està en l'evangeli de sant Marc, despullada, insignificant i perduda en un final de paràgraf sense cap més explicació, és lluminosa i plena de silencis reveladors.
/ 1
De tot arreu on he estat fins ara n’he fet un gir cap a dins que ha cristal·litzat en un centre em deia un diumenge aquest pit-roig. Jo era el meu patiment, afegí, però ara només observo, no coopero, tan sols soc qui veu.
A les tardes, asseguts al pedrís, mirem passar els núvols.
—Avi, com és que aquests núvols son tan iguals als d’ahir?
—Perquè els dies, l’un a l’altre, es transmeten el missatge i l’una a l’altra se’l revelen les nits.
—I quin és el missatge?
—Doncs que el cel parla de la glòria de Déu i l’estelada anuncia el que han fet les seves mans. Tenim molta sort que els estels ens ho hagin anunciat. Si no ho haguessin fet ens hauríem quedat sense saber totes aquestes meravelles i seríem persones tristes.
El cel parla de la glòria de Déu, l'estelada anuncia el que han fet les seves mans. Els dies, l'un a l'altre es transmeten el> missatge, l'una a l'altra se'l revelen les nits. Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, el seu anunci s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món. Sl 18
Es pot dir alguna cosa de la penetració no matemàtica de l'existència?
El sentiment de Déu per tot arreu és la fragància més intensa que hi pugui haver.
Quan Alícia va arribar al País de les Meravelles se sentí desconcertada. Un cavall es convertí de sobte en una vaca tal com passa en els somnis. En un somni es veu alguna cosa i tot seguit pot canviar sense més. La causalitat no existeix. Un cavall es pot convertir en una vaca i no preguntes per què ni com ha passat. Si ho fas, et despertes i el somni s'interromp. Però el dubte, en un somni, mai hi és. Per què?
Estampa de Mīrābāī
Vós sou el meu Déu, de bon matí ja us cerco. Tot jo tinc set de vós i per vós es desviu el meu cor com terra eixuta sense una gota d'aigua. Jo us contemplava al santuari i us veia gloriós i poderós. L'amor que em teniu val més que la vida i per això els meus llavis us lloaran. Que tota la vida us pugui beneir i alçar les mans lloant el vostre nom. Saciat del bo i millor us lloaré amb el goig als llavis perquè vós m'heu ajudat i soc feliç sota les vostres ales. La meva ànima s'ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà. Sl 62
Aquest salm expressa una manera de fer i de ser tan absolutes que no deixa escletxes ni admet comentaris. El ser que diu aquestes paraules és total. La totalitat és el seu jardí i totalment enamorat i entregat està qui les va escriure. Per a ell no hi ha cap més univers que aquest. Aquesta és la única manera que té de veure les coses. Aquí, les coses no es poden ajornar ni limitar ni imitar gens diu l'enamorat.
