«Tirant supplicà al Mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra.»
Si donem per real el nostre espai interior com un lloc de treball, si veiem com es despleguen i floreixen aquests camps dins nostre, no és estrany de pensar en la presència d’algú que, invisible als ulls exteriors, ens guia des de les més silencioses profunditats. Tots tenim aquest guia, però la seva guia no la fem servir pràcticament mai.
«Em fuig açò que em segueix e m'aferra.» Jordi de St. Jordi, Cançó d’opòsits
Què és l’aferrament? És una pregunta una mica poca-solta. Estar aferrat a una rutina, a una persona... En néixer entrem en els aferraments. Depenem del tot de tot, començant per la mare o pel simple fet de respirar.
Les seguretats són més fortes que nosaltres: ens poden per totes bandes. Per això és tan difícil d’entrar en l’esfera de l’amor perquè l’amor és totalment insegur.
No sé on vaig llegir que els arbres que sobreviuen al pas d’un temporal fort, queden bategants, curulls de vida i radiants. Diuen que s’omplen d’energia perquè els sotracs de la tempesta els han donat l’oportunitat de sentir-se fortament, de sentir de nou els seus fonaments i el seu arrelament.
Per a Marta, en la llum del matí.
«Guarda't d’importunar res. Ni la realitat ni la naturalesa ni les coses ni res. No interfereixis mai, no molestis gens.»
L'amor de Jesús no és el d’una relació amorosa com la nostra perquè l'amor, en ell, és l’estat pur del seu ser. En realitat, Jesús no «estima»: «és» l’amor mateix. Desapareix com a Jesús per a ser només amor.
La paraula misteri, en grec μύστης, deriva del verb μύω que vol dir tancar els ulls o la boca, i es vincula a l’arrel indoeuropea mu («mmm»: el so amb els llavis tancats).
En els exercicis d’aquest bloc hi ha moltes repeticions perquè allò que s’hi diu no actua com una fórmula prèvia aplicada mecànicament, sinó que són petites preses de consciència, d’intuïcions o d’emocions que tenen la intensitat d'una experiència mística.
Al banc, al costat d’on m’assec, hi havia una fulla. «Caram», li he dit, «no t'esperava. Què hi fas tu aquí en aquest lloc tan precís?» «He vingut a fer-te companyia. Has de saber que jo sí que t’esperava» ha dit.
El nen no sabia com explicar-ho. Les agulles que aguantaven la roba s’havien desprès de les cordes de l’estenedor i havien aixecat el vol ballant com estornells davant d’un núvol que impassible feia la seva cursa lentament.
En grec, per designar una cosa que sol passar, es diu que «estima» de passar. Com ho podríem explicar? A les coses els plau d'ocórrer, de tenir lloc, estimen esdevenir, els alegra, els és propi, com ho és de Déu estimar-se a si mateix. Les coses no en tenen prou amb esdevenir: estimen de fer-ho, com el nuvi estima la núvia. Per això, si les coses estimen passar, cal que nosaltres també estimem que arribin.
Aquests dies, arribar a l'encreuament del Pont de Vallcarca és una fita enmig de la xafogosa caminada de la tarda. L’ombra fresca d’uns arbres descuidats que han crescut des del fons del pendent que salva el viaducte, m’acull mentre espero que el semàfor es posi verd.
Si algú preguntés a la naturalesa per què produeix, i si ella consentís a parar atenció a qui fa la pregunta i s'avingués a contestar-li, diria: «No calia interrogar-me, n'hi havia prou amb comprendre intuïtivament en el silenci, com jo mateixa, que callo i no tinc per costum de parlar.
El balcó de l'edifici de davant de casa, considerat com una meravella que fins ara no havia vist mai.
Un valor moral és el salt que ens fa passar d'una perspectiva limitada a una d'universal, d'una fraternitat com a carrer a la Fraternitat mateixa.
Tres carrers més amunt del de l’Encarnació hi ha el carrer de la Providència. El nom prové del convent de monges de la Divina Providència fundat el 1849 i destruït el 1936, el solar del qual fa cantonada amb Verdi. La denominació la fixaren els senyors Massens, Rabassa i Torrente, promotors de la urbanització. De passar-hi —més que de pensar-hi— he escrit això que segueix.
✲ ✲ ✲
De jove vaig viure molts anys a sota del carrer de l’Encarnació i potser per això el terme m’és familiar, si més no per les vegades que hi hauré passat o que hauré dit el seu nom.
Soc un vell pagès de Shaoling que, empassant-me els sanglots vagarejo, un dia de primavera, prop del Riu Sinuós.
Als palaus dels marges del riu no hi ha cap portalada oberta. ¿Per qui, doncs, verdegen els gràcils desmais i els tendres joncs? Du Fu
Els podeu veure o baixar des d'aquesta entrada (a sota) o des del requadre que hi ha a l'arxiu (als peus del bloc). Els fulls són DinA4 apaïsats i cadascun conté dues pàgines.
2. El passeig de la Mare de Déu del Coll
6. El parc de la Creueta del Coll
7. El carrer de la Santa Creu de Vallcarca
«El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu».
La frase així tal com està en l'evangeli de sant Marc, despullada, insignificant i perduda en un final de paràgraf sense cap més explicació, és lluminosa i plena de silencis reveladors.
/ 1
De tot arreu on he estat fins ara n’he fet un gir cap a dins que ha cristal·litzat en un centre em deia un diumenge aquest pit-roig. Jo era el meu patiment, afegí, però ara només observo, no coopero, tan sols soc qui veu.
A les tardes, asseguts al pedrís, mirem passar els núvols.
—Avi, com és que aquests núvols son tan iguals als d’ahir?
—Perquè els dies, l’un a l’altre, es transmeten el missatge i l’una a l’altra se’l revelen les nits.
—I quin és el missatge?
—Doncs que el cel parla de la glòria de Déu i l’estelada anuncia el que han fet les seves mans. Tenim molta sort que els estels ens ho hagin anunciat. Si no ho haguessin fet ens hauríem quedat sense saber totes aquestes meravelles i seríem persones tristes.
El cel parla de la glòria de Déu, l'estelada anuncia el que han fet les seves mans. Els dies, l'un a l'altre es transmeten el> missatge, l'una a l'altra se'l revelen les nits. Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, el seu anunci s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món. Sl 18
Es pot dir alguna cosa de la penetració no matemàtica de l'existència?
El sentiment de Déu per tot arreu és la fragància més intensa que hi pugui haver.
Quan Alícia va arribar al País de les Meravelles se sentí desconcertada. Un cavall es convertí de sobte en una vaca tal com passa en els somnis. En un somni es veu alguna cosa i tot seguit pot canviar sense més. La causalitat no existeix. Un cavall es pot convertir en una vaca i no preguntes per què ni com ha passat. Si ho fas, et despertes i el somni s'interromp. Però el dubte, en un somni, mai hi és. Per què?
Estampa de Mīrābāī
Vós sou el meu Déu, de bon matí ja us cerco. Tot jo tinc set de vós i per vós es desviu el meu cor com terra eixuta sense una gota d'aigua. Jo us contemplava al santuari i us veia gloriós i poderós. L'amor que em teniu val més que la vida i per això els meus llavis us lloaran. Que tota la vida us pugui beneir i alçar les mans lloant el vostre nom. Saciat del bo i millor us lloaré amb el goig als llavis perquè vós m'heu ajudat i soc feliç sota les vostres ales. La meva ànima s'ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà. Sl 62
Aquest salm expressa una manera de fer i de ser tan absolutes que no deixa escletxes ni admet comentaris. El ser que diu aquestes paraules és total. La totalitat és el seu jardí i totalment enamorat i entregat està qui les va escriure. Per a ell no hi ha cap més univers que aquest. Aquesta és la única manera que té de veure les coses. Aquí, les coses no es poden ajornar ni limitar ni imitar gens diu l'enamorat.
Un àngel assegut a l'ampit de la finestra d'una casa, al carrer d'Antequera.
Petit homenatge al blog musiquesilletres.blogspot.com, el dia vint-i-dos de juny.
Ja tenia l'equipatge a punt. Els àngels m'havien preparat la maleta amb cura i, amb la clenxa ben pentinada, tot jo feia goig. Portava sabates de xarol noves i anava mudat. Tot semblava una festa. Tots hi érem allà. Que estrany. Estava desconcertat. Sentia una gran alegria i una gran pau, encara que no sé si amb aquestes paraules dic res. Doncs bé, just abans de començar el viatge que m'havia de portar fins aquí a la terra, em va sortir de demanar-li a Déu un petó de comiat. Give me a kiss to build on, li vaig dir.
Espera en el Senyor, sigues valent, que el teu cor no defalleixi, espera en ell. Sl 26
«Mai no havia conegut un silenci d'aquesta envergadura, mai no havia contemplat una presència tan absent.»
Un dels assistents va demanar la paraula i ens explicà això: «Després d'un llarg viatge vaig arribar fins on vivia algú a qui feia temps que buscava. Era cap al vespre i estava escombrant. El vaig saludar però no va contestar. Li vaig preguntar i explicar coses però no responia a res. Vaig tractar per tots els mitjans d'entrar-hi en contacte però es comportava com si estigués sol i continuava escombrant.
Al regne del cel passa com amb un comerciant que buscava perles fines.
La respiració és una porta. «L'estimat passa la mà pel forat de la porta, i les meves entranyes es commouen per ell.» Ct5
Hi ha peixos que tenen noms encantadors. Per exemple l'anomenat Donzella d'Escacs (Halichoeres hortulanus) que té escates grogues i verdes. Diuen que els serveixen per passar desapercebuts entre les fulles dels pollancres que abans de la tardor cauen al mar.
Sant Marçal, la Taula dels Tres Bisbes.
La pujada tan sorollosa que féiem els quatre fins a Sant Marçal amb un Dyane desmanegat, pujant entre revolts amb marxes curtes fins a arribar a dalt, a la Taula dels Tres Bisbes. Allà paràvem el motor i, com no podia ser d’una altra manera, sentíem el silenci per contrast amb els sorolls de l'ascenció. Després d'esbargir-nos una estona iniciàvem el descens cap a Viladrau amb el motor parat. Així el silenci continuava fins que s'acabava el pendent i l'havíem d'engegar de nou.
Estem plens de sorolls per dins i per fora. Al món exterior és impossible crear una situació silenciosa. Encara que anem a dalt de tot d'un bosc no hi trobarem el silenci: hi haurà sons nous, sons naturals. A mitjanit tot s'atura, però això no és silenci, només també són sons amb els quals encara no estàs prou familiaritzat. Són més harmoniosos o més musicals però encara són sons, no són silenci.
Castell de Mequinença.
Sotmeteu-vos a Déu que ell us exaltarà quan serà l’hora. Deixeu el destí a les seves mans: ell s’ocupa de vosaltres. Estigueu atents, vetlleu! 1Pe
Pujant cap al castell de Mequinença hi ha unes esplanades que fan d'aparcament des d'on es divisa l'enorme cabdal del riu quan conflueix amb el Segre. La vegada que hi vem anar —l'última excursió— hi havia un grup de joves asseguts a terra i algú els estava parlant: «Imagineu, deia, que heu caigut al riu. Teniu dues opcions. Una és la de lluitar contra el corrent tement per ser-ne engolits. D'aquesta manera aviat sereu derrotats perquè amb por mai no es fa res de bo. Abans o després se us acabarà l'energia en la lluita i el corrent us arrossegarà.
