Enguany la litúrgia ha traslladat la festa de Sant Jordi al dia d'avui
L’exèrcit esclatant dels màrtirs entona un cant de lloança, avui. Una joia eterna corona els seus caps i arreu hi ha festes i alegria.
Pel màrtir sant Jordi que us estimà per damunt de tot, sigueu, Senyor, el nostre amor més gran.
Tudó
Jo pensava: «A la meitat de la vida me n'he d'anar, em veig a les portes del país dels morts privat dels anys que em quedaven.» Pensava: «Ja no veuré el Senyor en aquesta vida, no contemplaré ningú més dels habitants del món.»
La Moreneta
Del whatsapp d'un mòbil.
Una ofrena pot ser només un ritual quan li dediquem alguna cosa que no és nostra, però també pot ser autèntica si oferim quelcom que veritablement ens pertany. Un ritual és una manera d’escapar d'allò que és autèntic perquè ¿com podríem oferir realment alguna cosa si no fos nostra, si prèviament no la tinguéssim?
En lluitar contra qualsevol cosa ens obsessionem completament amb ella. L'energia emprada en la lluita fa que l'obsessió sigui absoluta. Hi ha, però, una altra possibilitat. Tot i submergir-nos-hi, podem no ser-la, i aquesta possibilitat s'obté tan sols quan l'afany es torna positiu. Això és el que voldria dir «un esforç positiu a contracorrent».
Déu de misericòrdia
vós que il·lumineu les nostres ànimes amb una llum inesperada, feu que siguem conscients del misteri de la vostra presència també en els moments de foscor.
En un trasllat, el tragí de les coses traslladables o traslladades ens fa presents la quietud i el silenci de les intraslladables.
Unes mans em van tocar per dintre més inauditament que els colors d'un arc al cel i, quan van arribar a la coroneta del cap, es van convertir en ales d’aire obrint-se imparablement.
Quan aquestes mans s’ajuntaren preses de manera inevitable per un corrent que no sabria com explicar, i quan apuntaren o prengueren o simplement tocaren per un instant l'ull cec que tot ho veu, encengueren la gran guspira negra que il·lumina l'univers sencer amb tanta claror que em va arribar com un bany i vaig desaparèixer en elles.
Gràcies Senyor per aquest nou dia, per aquesta nova oportunitat que ens doneu. Que quan acabi la jornada ens trobem una mica més a prop vostre.
Gràcies Jesús que us heu fet germà nostre, feu que al cor de la nostra existència descobrim la vostra presència.
Gràcies pel silenci de la pregària. En ell ens envieu el vostre esperit consolador que bufa sobre les inquietuds que ens poden mantenir lluny de vós i feu-nos descobrir les forces de confiança presents en el més profund de nosaltres.
No em llanceu fora de la vostra presència, no em prengueu el vostre esperit sant. Sl 51.
El salm parla de la presència, de com són les coses amb presència o sense, del fet de la presència per ella mateixa i de com seria tot de terrible sense la presència del Senyor. Serien coses? Hi hauria res? La meva presència tampoc hi seria i això fa pànic de pensar. Què quedaria? Seria tant com no ser.
Senyor Jesús canteu amb nosaltres el to radiant de la vida de tal manera que la font de la joia mai no s’esgoti.
Llavors ho celebraràs.
Et dono la mà i et dic: «No tinguis por: jo t'ajudo. No tinguis por, pobre cuc, que jo t'ajudo», diu l'oracle del Senyor; jo soc el qui et defensa. T'he convertit en un trill tallant, nou i ple de dents: trillaràs les muntanyes i les trinxaràs, els turons quedaran com palla fina. Quan els ventaràs, l'aire els alçarà i el terbolí els dispersarà pertot arreu. Llavors ho celebraràs.
Jo sé, fa temps, que el vostre pacte l'heu assegurat per sempre.
En aquest advent en què preparem la vostra vinguda refermeu els nostres cors amb la vostra gràcia perquè us sapiguem rebre amb l’esperit ben obert.
El mar en veure’ls va fugir i el Jordà se'n tornà riu amunt;
les muntanyes saltaren com anyells, i els turons, com petits de la ramada.
Què tenies, mar, que vas fugir, i tu, Jordà, per a tornar riu amunt?
Per què saltàveu, muntanyes, com anyells, i els turons, com petits de la ramada?
Són preguntes immenses: «Què teníeu, perquè saltàveu!».
El cel se n'alegra, la terra hi fa festa, bramula el mar amb tot el que s'hi mou.
Jubilen els camps amb tot el que hi ha, criden de goig els arbres del bosc, en veure que ve el Senyor.
Senyor, que en són, de grans, les vostres obres, els vostres designis, que en són, de profunds!
És bo de cantar al vostre nom, Senyor, de proclamar al matí el vostre amor, i de nit, la vostra fidelitat. Us canto amb la lira de deu cordes i amb l’arpa, als acords d'interludis de cítara.
Salvarà els que no tenen defensor. S’apiadarà dels pobres i dels febles, estimant com un tresor la seva vida.
Que faci el bé, com la pluja a l’herbei, com els ruixats assaonen la terra. Que els blats abundin i onegin per les muntanyes; que floreixin i granin i en cullin com l’herba del camp. Que les famílies del país, per beneir-se, es valguin del seu nom; que se’n valguin tots els pobles de la terra per augurar-se la felicitat.
L'amor només veu en el «proïsme» la metàfora d'Aquell a qui cal estimar, però la veu realment, en l'ara de cada proïsme. També en l'ara d’un colom agonitzant.
On l’ara es manifesta de manera diàfana és en el misteri del patiment. El dolor, l’angoixa, l’esgotament, la solitud i tots ells també en el seu vessant cec: quan ni tan sols pensem que el que ens passa sigui dolor o angoixa i ho considerem com un estat natural de la nostra persona. En aquests casos és tan viu que ni cal dir-ne ara. És un ara encarnat. No el podem eludir i, tanmateix, no podem fer res més que patir-lo.
«Me som esperat molt, i me deien “ara abans ara arribarà”,
però no ha arribat»..
«Ara abans d’ara» diuen per Llofriu volent expressar allò que està a punt o que és imminent o que gairebé és a tocar d’ara, però que, malgrat tots els esforços que fa l’expressió, no l’és.
Què diem quan diem ara? De quina porció de temps parlem? L’abans, per exemple, el podem delimitar fàcilment dient «l’any passat, ahir o fa cinc minuts…». El després també perquè probablement serà una repetició de l’abans. Però d’ara ¿com dir-ne res?
Els precursors de Crist amb els sants i els màrtirs. (Fragment) Fra Angelico, 1423. Tremp a l'ou sobre fusta. 31,9 × 63,5 cm.
—Tots són molts! —Doncs tots, tots. —Quants que deuen ser, oi? —Sí, molts. I tots, del tot, no ho serien sense nosaltres. La totalitat ho comprèn tot. Hi som inclosos sense excusa des del dia que vam néixer.
Què hi pot fer l'arbre? No pot fer res per a tornar enrere i recuperar les fulles que han caigut. Havien de seguir el seu curs i s'han desprès. Però haurà anat bé que les coses velles hagin cessat. Fan espai perquè n'aflorin de noves.
Quan jo hi era, tu no hi eres. Ara tan sols ets tu, però ¿on és en Santi? Quan et buscava i et buscava i et desitjava tant, tu no hi eres perquè hi era jo. Ara només hi ha tu. Per tant, digues-me, on és en Santi? On és aquell que et cercava i sanglotava per tu? ¿On ha anat a parar el Santi aquell?».
Com em podria molestar el soroll d’un dos cavalls blau? Com? Si m'hi posés en contra, sí que m'assetjaria. Si tingués l'actitud que m’ha de pertorbar, efectivament, em pertorbaria.
«Per al meu ungit tindré una llàntia encesa.
Vestiré de confusió els seus enemics,
però al front d’ell brillarà la meva diadema.» Salm 131
L’anatomia ens diu que entre les celles i dins del cap hi tenim una glàndula que és una de les parts més misterioses del cos. Aquesta glàndula anomenada pineal o epífisi, es correspon amb el tercer ull de les tradicions orientals. En diuen Shivanetra, l'ull de Shiva.
«Tirant supplicà al Mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra.»
Si donem per real el nostre espai interior com un lloc de treball, si veiem com es despleguen i floreixen aquests camps dins nostre, no és estrany de pensar en la presència d’algú que, invisible als ulls exteriors, ens guia des de les més silencioses profunditats. Tots tenim aquest guia, però la seva guia no la fem servir pràcticament mai.
Percebem les coses, però també podem tenir consciència de les percepcions. La consciència d’una percepció es limita a aquesta percepció particular però la consciència, que la comprèn, és molt més gran, és infinita, és la seva manera de ser. Dins d’ella o amb ella o essent ella, hi ha la nostra.
«Em fuig açò que em segueix e m'aferra.» Jordi de St. Jordi, Cançó d’opòsits
Què és l’aferrament? És una pregunta una mica poca-solta. Estar aferrat a una rutina, a una persona... En néixer entrem en els aferraments. Depenem del tot de tot, començant per la mare o pel simple fet de respirar.
Les seguretats són més fortes que nosaltres: ens poden per totes bandes. Per això és tan difícil d’entrar en l’esfera de l’amor perquè l’amor és totalment insegur.
No sé on vaig llegir que els arbres que sobreviuen al pas d’un temporal fort, queden bategants, curulls de vida i radiants. Diuen que s’omplen d’energia perquè els sotracs de la tempesta els han donat l’oportunitat de sentir-se fortament, de sentir de nou els seus fonaments i el seu arrelament.
Per a Marta, en la llum del matí.
«Guarda't d’importunar res. Ni la realitat ni la naturalesa ni les coses ni res. No interfereixis mai, no molestis gens.»
L'amor de Jesús no és el d’una relació amorosa com la nostra perquè l'amor, en ell, és l’estat pur del seu ser. En realitat, Jesús no «estima»: «és» l’amor mateix. Desapareix com a Jesús per a ser només amor.
La paraula misteri, en grec μύστης, deriva del verb μύω que vol dir tancar els ulls o la boca, i es vincula a l’arrel indoeuropea mu («mmm»: el so amb els llavis tancats).
En els exercicis d’aquest bloc hi ha moltes repeticions perquè allò que s’hi diu no actua com una fórmula prèvia aplicada mecànicament, sinó que són petites preses de consciència, d’intuïcions o d’emocions que tenen la intensitat d'una experiència mística.
Al banc, al costat d’on m’assec, hi havia una fulla. «Caram», li he dit, «no t'esperava. Què hi fas tu aquí en aquest lloc tan precís?» «He vingut a fer-te companyia. Has de saber que jo sí que t’esperava» ha dit.
