Un moment, una mica abans de la fotografia, uns quants metres més avall del carrer, quan de sobte he alçat el cap i he vist el nen, estava sol, badant, mirant a un lloc indeterminat. La seva mare esperava aturada un parell de passes enrrere. Hi havia molta naturalitat en tot plegat: era natural que el nen s’aturés, era natural respectar-li l’aturada, era natural esperar, no calia ni tan sols vigilar-lo, era el de cada dia anant cap a la guarderia, quan passaven per aquest lloc.
A la fotografia es veu com ella encara l'arrossega d'on s'havia parat instants abans. Quan l'he vist per primer cop m'ha semblat que el nen, en la seva insignificança i naturalitat, irradiava i reclamava una atenció amb un camp magnètic immens. Pel carrer, en aquell moment, no hi passaven vehicles i tampoc hi havia ni coloms ni res per a ser vist. Tan sols l'enrajolat barroer de la vorera ampla com un desert. En què es fixava, doncs? Què observava amb tanta entrega? O és que potser ho estava veient tot? La intensitat del seu estar absolutament aturat de tot era tan gran que semblava que fos ell mateix qui formava part d’allò que veia. Hi havia algú que l'estava il·luminant o era ell mateix la font d'aquesta radiació?
He pensat: «potser veu àngels o potser està immers en ells o potser és un d'ells o potser és la Mare de Déu» però això només podia saber-ho ell i, com que encara no tenia edat de saber res, si sabia alguna cosa havia de ser tan gran que no es podia dir que la sabés, perquè en formava part ja que no havia adquirit encara prou distància amb les coses com per a saber-ne res, i aquesta tan gran proximitat que desprenia amb allò que estava veient en aquell lloc indeterminat era el més torbador de tot. No saber on o què mirava era tan desconcertant com, potser, massa enlluernador i evident, si m'atrevia, potser, a mirar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada