Un nen, ahir, estava assegut a terra al mig de l'esplanada de la plaça, mentre estirava el braç i el cap enlaire amb els ulls clavats al cel. De tant en tant somreia. Amb la mà aguantava una branca d'olivereta seca que conservava una fulla al capdamunt i amb gestos delicadíssims la feia fimbrar graciosament per damunt del seu cap.
«Hi ha dies —em va escriure el pelegrí— que camino i camino fins que tot el que faig i penso i dic i veig és ofert al Senyor i quan m'adono que he tingut alguna distracció o algun oblit em ve una pena inconsolable. Aleshores, inexplicablement, comença l'amor.»
El salze plorador és un desmai, un salix babylonica, un devessall de llàgrimes verdes que s'esvaneixen fins a terra inundant el meu interior.
El pelegrí diu que el camí de la devoció és natural i agradable. No és com el camí de la filosofia que remunta els rius fins a les fonts fent grans esforços. Aquesta és una manera ràpida, sòlida i eficient però enutjosa.
Un dia, el pelegrí va escriure un poema molt inspirat, ple de llum i de revelacions. Expressava amb paraules clares i de manera molt desimbolta com era l’essència de la beatitud. Un cop escrit, pres per la devoció, s'agenollà, donà gràcies a Déu i va deixar el paper plegat sota una pedra.
