Un dia, el pelegrí va escriure un poema molt inspirat, ple de llum i de revelacions. Expressava amb paraules clares i de manera molt desimbolta com era l’essència de la beatitud. Un cop escrit, pres per la devoció, s'agenollà, donà gràcies a Déu i va deixar el paper plegat sota una pedra.
L'endemà com que no recordava el que havia escrit, va tornar on havia deixat el paper, però no el va trobar i és que allà, a la nit, va fer un xàfec tan fort que una terbolinada s'endugué la pedra i el paper.
Quan s'adonà del que havia passat, provà de recordar el poema i tot el que copiava li queia de les mans perquè no arribava ni s'assemblava en res a allò que havia escrit la primera vegada i fou pres d'una desolació molt gran.
L'oïda de Déu, però, sí que arribà a aquelles paraules i allò que el vent s'endugué passà a formar part dels tresors que la divinitat guarda en un cofre molt secret.
Són pocs els qui comprenen el poder d'un poema. Si algú es retirés del món per anar a viure sol a una caverna i allà fes un poema veritablement gran, si poc després morís, aquest poema travessaria les parets de la caverna, vibraria en l'espai i finalment impregnaria el cor de tota la humanitat. Aquest és el poder dels poemes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada