Un nen, ahir, estava assegut a terra al mig de l'esplanada de la plaça, mentre estirava el braç i el cap enlaire amb els ulls clavats al cel. De tant en tant somreia. Amb la mà aguantava una branca d'olivereta seca que conservava una fulla al capdamunt i amb gestos delicadíssims la feia fimbrar graciosament per damunt del seu cap.
«Avi mira —digué— faig pessigolles a la panxa del firmament!».
Si havíem de fer cas de les ganyotes i dels somriures de la seva cara, semblava que efectivament estava encertant tots els llocs més entranyables i més amagats, els més blans i adormits, els més dolços i interiors, els més desconeguts, els més elevats i invisibles d'aquell firmament immens que el nen estava contemplant.
Hi va haver un moment que em va semblar que tot ell s'encenia. El fulgor de la bòveda del cel l'havia impregnat tant amb la seva vibració, amb el frec que baixava invisible per la branca, que el va arribar a inflamar de llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada