Pintava pregant

Diuen els veïns que pintava pregant i que tan sols es valia de les xifres un, dos, tres i quatre per a fer-ho. Començava pronunciant un i totes les coses s'encarrilaven a poc a poc cap al seu aquietament ordenat. Quan deia dos, l'espai guanyat mentre havia dit un, s'ampliava i el temps adquiria la grandesa de ser més temps o de ser un temps amb més propietat, un temps sagrat. Quan deia tres ja era a un lloc prou ampli i segur on, si estava prou atent, hi podia sentir la veu de la nitidesa absoluta. Quan deia quatre ja no li calia recórrer a cap més xifra perquè ja era on havia de ser i es veia cara a cara amb qui parlava aquesta veu.

Fins aleshores, diuen, no començava a pintar.