El nen no sabia com explicar-ho. Les agulles que aguantaven la roba s’havien desprès de les cordes de l’estenedor i havien aixecat el vol ballant com estornells davant d’un núvol que impassible feia la seva cursa lentament.
«—Mare, mira, volen!»
La mirada d’un nen acompanya els processos naturals de les coses, però afegeix un ornament a la seva bellesa que ens alegra el cor i, per contagi, tots els fenòmens que es podran presentar a partir d'aleshores ho faran de manera agradable.
Els ulls purs del nen no veuen coses inútils, veuen el que veuen com si veiessin el món per primera i última vegada i, amb aquesta tan viscuda presència de l'instant, tenen accés a la totalitat del temps i del món.
¿Com, si prenem consciència del valor d'un instant tan insignificant com aquest o si considerem l'acció present com la primera o l'última de la vida, podríem perdre el temps en coses inútils?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada