El mar en veure’ls va fugir i el Jordà se'n tornà riu amunt;
les muntanyes saltaren com anyells, i els turons, com petits de la ramada.
Què tenies, mar, que vas fugir, i tu, Jordà, per a tornar riu amunt?
Per què saltàveu, muntanyes, com anyells, i els turons, com petits de la ramada?
Són preguntes immenses: «Què teníeu, perquè saltàveu!».
Que les muntanyes saltessin com anyells seria espaordidor. Desafiaria tota la lògica i la coherència que tenim de les coses. No sabríem on sostenir-nos. Res no seria el que ens pensàvem. Si les muntanyes saltessin, tot pot saltar i no ser, per tant, el que ens pensàvem que era. Qui i com ho podríem explicar si els fonaments de les mateixes paraules trontollarien? I, tanmateix, el salm ho diu així, amb tot l'aplom i l'alegria que donen les coses que són veritat.
Sempre que passo pel carrer de Cardedeu on limita amb el parc de la Creueta, em fixo en uns claus clavats profundament al terra de la muntanya que sostenen uns cables d’acer gruixuts i una malla. Tot i que estan pensats per prevenir esllavissades, en el fons sembla que vulguin evitar que la muntanya es posi a botar com els xais. Seria perillosíssim en més d'un sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada