Presència

No em llanceu fora de la vostra presència, no em prengueu el vostre esperit sant. Sl 51.

El salm parla de la presència, de com són les coses amb presència o sense, del fet de la presència per ella mateixa i de com seria tot de terrible sense la presència del Senyor. Serien coses? Hi hauria res? La meva presència tampoc hi seria i això fa pànic de pensar. Què quedaria? Seria tant com no ser.

Si aquesta presència em fos presa o si no hi fos o si en fos llançat, no hi hauria res llevat d'una gran incoherència i desolació. I jo, sense presència, sense poder ser present, què faria? Pensar l’existència sense cap presència o sense la possibilitat de presència de res és cru. S’hi està nu i desprotegit, aquí.

Però, per què trobaríem tant a faltar aquesta presència si no la tinguéssim? 

En la presència hi flueix un diàleg inconfusible, íntim, confident i incomparable amb algú que percebem com ens escolta amb tota l'atenció. Simplement, ho sabem perquè ho percebem amb tots els sentits. 

La presència és radiant, és goig i ve acompanyada d'una presència encara més gran.

Pensar en la possibilitat, no de l'absència sinó de la no-presència, fa que el sentit i la raó de ser present de la presència —aquesta compareixença tan forta, viva i actual— es desvetlli per esclatar.

Les coses canvien quan algú o alguna cosa, de no ser-ho, es fa present. 

Notes

Es pot demanar que vingui aquesta presència? Es pot desitjar? Anar cap a la presència del Senyor? No ho hauria dit mai. El salm 26 ens dona pistes de com fer-ho: «De part vostra, el cor em diu: ”Busqueu la meva presència.“ Arribar davant vostre és el que vull. Senyor, no us amagueu.»

Simeó tan present davant la tan gran presència: «El prengué en braços i beneí Déu dient: Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles: llum que es revela a les nacions».

No sé d'on ve ni si es quedarà ni si augmentarà ni si tornarà aquesta presència, em dic quan ve.

Escric: «Presència de tot en tot» i somric pensant en com n'és de diferent el fet de parlar-ne al gran trasbals de sentir aquesta presència que ho commou tot.

La veig com per primera vegada, però també com que sempre era aquí i no me n'adonava.

Pensar en la presència comporta callar per només ser present sense ni adonar-se'n.

Que estrany pensar o posar-se a escriure sobre la presència quan se n'ha tingut l'experiència. Es donen dos mons molt ben delimitats i completament diferents. Se sap que parlant-ne no es diu res d'ella. Els intents de fer-ho són ridículs perquè ja ha vingut.

La presència de la totalitat només esdevé en la més absoluta passivitat, allà on res no és actiu, on tot roman silenciós, on ningú no fas res ni hi ha cap jo, tan sols ella, la presència.

Després d'haver-ne tingut alguna —totes són una única i mateixa presència— no es torna a ser el mateix.

Ara ja hi ha la presència: ha vingut i s'ha quedat. Ja no hi ha la no presència, no s'admet res més que no ho sigui ella.

Com l'àguila que desvetlla la niuada i voleteja sobre els seus aguilons, la presència desplega les ales, ens pren i ens porta sobre el seu plomatge, diu el llibre del Deuteronomi.

El Senyor és l’alegria del nostre cor, i confiem en la presència del seu nom, diu el salm trenta-dos. Ens parla, doncs, de la possibilitat que un nom es pugui fer present i de com pugui ser aquesta presència.