Semblaven dervixos giradors. Ballaven amb el mateix esperit. Flotaven. L'aire els aguantava. La música era andina.
Una cançó rere l'altre, totes amb la mateixa tonada, la mateixa veu, els mateixos instruments i sense pauses. En cap moment se'ls veia cansats. Potser assajaven, però de lluny s'hi anaven afegint altres nois i noies com si haguessin sentit una crida i fossin perfectament conscients del que anaven a fer.
Una mica separats, uns xicots també giravoltaven seguint les tonades amb la gorra entre els dits i, els que no en portaven, amb el mòbil a la mà. Uns i altres aparentaven conèixer amb exactitud els passos, els salts i l'aire que hi havien de donar, com si els sabessin de molt antic i per a ells fos una cosa tan natural com respirar.
Els troncs dels plàtans de l'Espanya Industrial semblaven haver-se'n contagiat i per un moment tot el parc va fer l'efecte que es posava a ballar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada