Hi ha frases que, com pessics, queden ressonant dins nostre i no sabem ben bé per què. Floten. S’escapen de la lectura i emergeixen cap a un espai propi i intemporal. Ens obren i, a tocar de l’èxtasi, ens introdueixen en el silenci fent-nos callar.
Es desprenen o es detenen del relat i deixen que segueixi com qui no escolta, sense fer-ne cas. Ens separen de la litúrgia en la qual són recitades. Ens sacsegen. Ens fan pensar en allò que de cap manera pot pensar el pensament, introduint-nos-hi, submergint-nos-hi, acollint-nos-hi. Són paraules que han estat dites moltes vegades, però ve un dia que es claven en el cor, despertant-nos al seu silenci paorós, i en cap cas els diem no. En sentir-les diem: «Estic segur que he estat escoltat en el més íntim de mi mateix». En aquest enllaç hi ha set d'aquests pessics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada