Una geneta de llarga cabellera negra a qui visita un sol que ve del cel, celebra amb un calze aquest esdeveniment. La geneta contempla la meravella d'aquest sol, en participa, en beu, en forma part i tots els espais buits de la pàgina exhalen aquesta respiració. ¿Per a qui, sinó per a ella, existiria aquest sol? Altrament ¿sola, seria res? És inimaginable el sol sense la geneta i ella tota sola tampoc tindria res per a celebrar. És una bona imatge per a les paraules del profeta Isaïes quan diu:
El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d'una alegria immensa; s'alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l'espatlla i l'agulló del qui l'arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian.
Efectivament, la geneta amb la seva actitud i el seu lloc en el pergamí, expressa molt contingudament aquesta alegria de festa i en ella, per passiva, podem endevinar fàcilment rastres encara del jou, de la barra i de l'agulló que, abans de l'alegria actual, tant li pesaven. Hi ha altres paraules que ens evoquen aquesta escena. Per exemple Zacaries, oncle de Jesús i pare del seu cosí Joan, quan per primer cop el va tenir en braços, sant Lluc ens diu que va entonar un cant, probablement endut per la mateixa alegria de la qual parlava el profeta Isaïes. Una de les estrofes diu:
Perquè ens estima, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau.
“Perquè ens estima”. La geneta ho acaba de descobrir. Aquesta era la raó última de totes les raons: el fet que l'estimi ara. “Em visitarà” — em visita, el gaudeixo perquè resplendeix en el meu interior, no és cap sol exterior a mi. Aquest astorament, aquest no saber de la seva mirada i, tota ella convertida en un únic gest de gran disciplina, d'interrogació, de perplexitat i d'agraïment. El salm cent setze també ens ajuda a aprofundir en els trets i l'actitud que la caracteritzen. En efecte, ella també “invoca, alça el calze, celebra la salvació, compleix les seves prometences més secretes i ho fa cavalcant majestuosament” en mig d'un silenci sagrat tan sols trencat pel ròssec suavíssim del bec i d'una peülla del cavall amb el tronc de l'arbre sant.
Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació. Compliré les meves prometences, ho faré davant el poble.
Un treball seriós, historiat i semàntic, d'aquesta làmina del Beatus, el podeu llegir clicant aquí.
El Beatus de Girona és un manuscrit miniat, obra de la monja Ende, del miniaturista Emeteri i del copista Sènior. Fou acabat l'any 975. Conté el comentari a l'Apocalipsi de Beat de Liébana. Consta de 284 folis de pergamí de 400 x 260 mm, escrits en lletra visigòtica. Les miniatures són molt riques en policromia. Podeu veure una selecció de pàgines clicant aquí.
