Quan naixem ho fem amb la consciència que venim d’una blancor absoluta que de tan blanca ni es distingeix. Venim d’un enlluernament, d’un encegament. Abans de néixer les coses eren així. Ho portem imprès de manera natural en el nostre ser.
“Renteu-me i seré més blanc que la neu” diu el salm cinquanta-u. Ens convida, doncs, a contemplar la possibilitat de recuperar aquesta blancor com una cosa que mai no havíem d'haver deixat. Ens proposa de participar en les noces de la blancor amb nosaltres.
Potser per això la veu d'aquestes paraules sembla emetre una mena de reivindicació o de reclamació d’alguna cosa a la qual crèiem tenir tot el dret perquè tots la tenim per definició i perquè en venim. “Renteu-me i seré més blanc que la neu” indica clarament aquesta possibilitat.
Seria com dir: “Reivindico per a mi el fet de ser més blanc que la neu perquè aquest és l’estat natural que em correspon des de sempre. D’ell he vingut a ser com soc, tenint-lo com a punt de referència. Ser més blanc que la neu és una evidència perquè. . . que rar que encara no sigui blanc del tot com abans!”
Una mica més avall el salm diu: “Obriu-me els llavis i proclamaré la vostra lloança”. Tenim, doncs, “rentar” i “obrir”. Els llavis es tornen blancs quan s’obren per a proclamar l’evidència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada