De camí cap a la feina sempre mirava de ser puntual i passar per la plaça del Pi quan les campanes tocaven els tres quarts. Llavors, amb la darrera campanada, en aquella hora encara fosca, el silenci es tornava encara més silenciós.La vibració no acabava mai i semblava arribar fins al cor de tots aquells que ens precediren. Aleshores allò que era senzill es tornava encara més senzill. Allò de sempre, allò quotidià, al mateix temps estranyava i alliberava. Tot parlava de la renúncia al mateix. Aquella renúncia no prenia, donava. Donava la força inesgotable d'allò que és tan senzill com una pregària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada