De la mateixa manera que hi ha una santedat personal hi ha una santedat col·lectiva o familiar o particular o exclusiva de només dues persones.
Santedat no és sinónim de perfecció. Tan sols demana tenir els pensaments en Déu, sabent-los traduir amb esforç i alegria en gestos i relats concrets.
Resar el parenostre a casa pot ser un d'aquests gestos privilegiats.
A la casa on hi ha amor hi ha Déu.
Amor no és sinònim d'amor eteri o espiritual sinó d'amor viu i potent, encarnat i quotidià, imaginatiu, creador i visible al mateix temps que místic i secret.
Jesús va aprendre les benaurances a casa del seus pares. Eren pobres, justos, nets de cor, humils i constructors de pau amb entranyes de misericòrdia. Altrament no les hauria parlat tant veraçment.
A casa —en la família— és on s'aprèn el nom de Déu: Pare nostre...
Recordo una nit a finals de desembre quan per primera vegada el vàrem cantar tots dos junts, sols, a casa.
Va ser resar-lo per primer cop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada