Una descripció detallada de com pot ser un espai de privilegi la trobem en el Càntic del càntics a condició de saber enlentir prou la seva lectura fins aconseguir que cada paraula ens impregni plenament de la seva literalitat com en un bany. Així podem comprovar que en un espai de privilegi les paraules no signifiquen sinó que són.
Escolteu, sento la veu del meu estimat!
Mireu com ve, trescant per les muntanyes, saltant pels turons.
El meu estimat corre com una gasela, com un cérvol jove.
Ja és aquí fora, darrere la paret, mirant per la finestra
espiant per la gelosia.
Els cristians ens revestim de paraules com aquestes perquè ixen directes de la mirada d'un estel. Que un estel ens miri no és cap novetat. Aquí la novetat és haver trobat les paraules exactes amb les quals ens parla. Eu, diu l'estel, eu: escolteu! Eu, exclama, he sentit la veu del meu estimat. I això ho sent tot l'univers i, gràcies a l'estel, som escoltats per tot l'univers: res no s'amaga a la seva veu.
En el país de les primeres i de les últimes coses que és tot espai de privilegi entre moltes altres sorpreses hi ha el sentir la veu d'un estel per primera vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada