Ser caminat

Carrer de Casablanca

Pujant el carrer de Lorda comença el carrer de Casablanca. A la dreta és una muralla i a l’esquerra un enreixat. 

  

Porta a un cul de sac més enllà del qual hi ha el parc de la Creueta. Fa una placeta. Al mur hi ha unes rajoles. De lluny semblen un taulell d'anuncis. Qui i per què les va posar aquí i d'aquesta manera? 

  

Baixant, miràvem de recordar quin nom tenien els permòdols de les bigues de les cases. No hi quèiem. Ho vem preguntar a algú que pujava. «Mireu jo visc aquí i no ho sé» ens va dir assenyalant la casa blanca de la qual sobresortien per sota la teulada. «Acabem d’arribar del súper». «No fa molta pujada?». «Sí, però anem poc a poc i així som caminats fins aquí».

 

«Ser caminat» és bonic. És simple. Sembla un acudit i diu més del que diu. El gir verbal desprèn una gran confiança. «Jo no camino: sóc caminat i parlo amb familiaritat des del coneixement de qui em camina». Sembla una frase de sant Pau: «Un cristià no camina; és caminat».

Prop de la boca del carrer hi havia flors grogues a l'esquerra i a la dreta espines d'heura clavades al mur.