A punta de dia

Quan els monjos cantaven

De pressa, Senyor, responeu-me, que ja em falta l'alè; que pugui escoltar el vostre amor a punta de dia.

no podia deixar de preguntar-me què podia ser o com era una «punta d'un dia». Se'n podria donar alguna imatge?

Avui, pujant els últims graons de l’escala del carrer de Feijoo, arribant al carrer del Santuari, anaven apareixent els borralls d’unes canyes il·luminats pel primer sol. «Vet-ho aquí» he pensat.

Em passa una cosa semblant quan diuen «a trenc d’alba», que és el moment de començar a clarejar el dia, com una esquerda o un forat o un trau o una ferida o un tall que se li hagués fet a la nit. 

Senyor, escolteu el meu clam a trenc d'alba: t'exposo el meu plet de bon matí i em quedo esperant.