Aquest salm m'estremeix cada vegada que el llegeixo:
És que el Senyor ens ha abandonat per sempre, ja no ens serà propici mai més? Ha deixat per sempre d'estimar-nos i ha anul·lat d'ara endavant les seves promeses? És que Déu s'ha oblidat de compadir i la severitat li endureix el cor? Sl 77
Quan m'arriben aquestes paraules les sento de debò. Ja no tinc més vida meva. Sento el pànic que les coses són així, sento el pànic de qui les pronuncia. És una desolació tan devastadora que no deixa espai per a l'esperança i no dóna cap garantia de sobreviure-la. És horrorós trobar-se en el moment d'aquestes paraules. El tinc per un gran salm perquè únicament és en el fons de la possibilitat d'aquesta desolació d'on pot emergir la presència del Senyor. És un morir absolut i sense escapatòria on em veig nu, ningú, sense res. Fins i tot ell s'ha oblidat de mi.
Estava pensant... que Jesús ens ha assegurat que el Senyor Déu és el Pare nostre, que no ens abandona en cap moment, que sempre ens serà propici. Que mai no deixa d'estimar-nos i mai de la vida anul·la les seves promeses. Que el Pare nostre mai no s'oblidarà de compadir i que en cap circumstància la severitat no li endureix el cor...
ResponElimina