–Avi, què és aquesta cua tan llarga de gent?
–És gent que espera que els arribi el torn. Agafen un tiquet a l'entrada i no els atenen fins que surt el seu número a la pantalla.
–Però el torn per a què?
–El torn per a poder parlar.
–Ah, i abans no ho podien fer? La cua és molt llarga...
–Sí, hi ha gent de tota mena i no només tots els que ara mateix són vius sinó els que han mort i també hi ha allò que han escrit tots ells i els escrits que comenten aquests escrits.
–I tot això han de fer tan sols per a poder parlar?
–Abans de parlar han d'esperar que tots els qui els han precedit hagin parlat. És la norma. La norma diu que no es pot parlar sense haver escoltat i llegit amb anterioritat tot el que s'ha dit: si vols parlar n'has d'aprendre.
–Però si han d'esperar tant no arribaran a fer-ho mai!
–És el que pretén la norma: que tothom estigui callat i en contemplació o que si parla sempre se li pugui retreure que encara no li ha arribat el moment o que no ho fa prou correctament.
–Però què en treuen d’esperar tant?
–El premi que obtenen és gran, és el parlar de veritat i absolut perquè amb aquesta espera saben i entenen totes les paraules que s’han dit, escrit i cantat abans que ells. Es pot dir que així esdevenen els únics que quan parlen diuen veritat perquè ho saben tot.
–Deuen ser molt savis, famosos o importants, oi?
–No, més aviat passen desapercebuts de tothom perquè fent cua han après que són els servidors de tots els qui el precedeixen, fent cua descobreixen que han vingut a servir-los i no a ser servits, que amb l’espera que han sofert han enaltit els altres fins a l'extrem perquè han près damunt seu totes les paraules d'ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada