Amor pel Tot

El cobricel dels núvols

Visc dels excedents del Primer Amor.

El seu esclat en mi encara ressona

de desacoblar-se dels seus orígens 

per prolongar-se cap a fora 

en nombrosos començaments lliures i nous

que alimenten aquest incorregible cas meu 

d’Amor pel Tot per Transferència. 

La transferència no és cap mecanisme neuròtic segons el qual les passions autèntiques han de quedar arreconades. La tranferència, al contrari, abans que la psicoanàlisi, és 

la Font Formal de qualsevol Procés Creatiu que anima l'Èxode cap a l’Espai Obert de la Terra Promesa.

       Les fronteres de la meva capacitat de transferència són infinites com les de l'univers. Un creient no pot deixar de pensar així.

       Molt abans de començar les seves obres Déu infantà la transferència com a primícia de tot el que havia fet. Havia estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís. No hi havia encara els oceans, no existien les fonts d'on brollen les aigües, que ella ja havia nascut. 

       Quan Déu instal·là la volta del cel, la transferència ja hi era, 

quan traçava el cercle de l'horitzó sobre els oceans, 

quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols, 

quan contenia les fonts de l'oceà, 

quan posava límits al mar, quan construïa els fonaments de la terra, ella era al seu costat com un deixeble preferit, 

feia les seves delícies cada dia, 

jugava contínuament a la seva presència, 

jugava per tota la terra i compartia amb tots els homes les seves delícies perquè la transferència és l'amor.

Ara n'és el mes de maig, regalada primavera,
de totes les seves flors mon amor és la més bella.
Vindran l'estiu i l'hivern no se'n veurà cap en terra
sinó la del meu amor que de totes és la reina.
Si giro els ulls al cel la comparo amb les estrelles,
boniques són les que albir, mes totes les senyoreja.
Com el lliri als galdirons, com l'abet a les ginestes,
elles duraran mil anys, la mia amor és eterna.

Cfr: Pr 8 i Jacint Verdaguer