Espectacle

Entrar. Jesús entra a Jerusalem. Entra de fora. Entrant de fora, d’on i on entra? Què hi ha a fora? Què som nosaltres, a dins?

       L’invisible entra en el visible o l’imperceptible en el perceptible o l’inimaginable en l’imaginable o la no-matèria entra en la matèria o allò que no és, entra en el ser. 

       No sé si té sentit pensar coses així ja que si realment fossin imperceptibles o invisibles o inimaginables o no tinguessin matèria no en podríem saber ni dir res i ni tan sols les pensaríem. Frases així ens aboquen a l’abisme de quina cosa pugui ser allò que en diem «ser», el ser que som en plenitud.

       Jesús, que era de condició divina, és a dir de condició invisible o imperceptible o inimaginable o d’una condició que no forma part dels paràmetres del ser tal com nosaltres el coneixem, Jesús entra. Entra dintre. Dintre d'un poble anomenat «jo», «nosaltres». No es fa, ja no es pot fer enrere en aquest seu venir a nosaltres. Entra, entra fort l’invisible de Déu en nosaltres aquests dies. Puja budells amunt, s’engrandeix en els pulmons i frega el cor, l’invisible de Déu entrant amunt amunt en nosaltres en forma d'imatge, en forma d'espectacle, en forma de creu.

La gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot el que havia passat se'n tornava donant-se cops al pit. Els seus coneguts i les dones que l'havien seguit es mantenien a distància mirant-s'ho.