Resulta que un diumenge cap a finals de febrer, quan el mossèn donava la comunió, es va adonar que fra Ginebre tenia les galtes vermelles. Se'l veia més emocionat que de costum, que ja és dir.
Quan va acabar la missa el mossèn se li va apropar i li va dir:
–Fra Ginebre, us veig molt content avui: I doncs? Heu tingut bones notícies?
Fra Ginebre es va tornar a posar vermell, encara més que abans, i li va dir en veu baixa:
–La bona notícia és aquesta lectura que hem llegit avui. Encara no m'havia adonat mai d'aquestes paraules: «El teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia»
El mossèn li va dir:
–Teniu raó Ginegre, és molt gros això que diu Isaïes!
–Sí, mossèn —li va dir el frare— i encara és més gros que jo portés tota la setmana dient-li a Nostre Senyor abans d'anar a combregar que m'agradaria, quan vingués a mi en la comunió, no ser com sóc, un vell que fa mania, sinó agradable com aquella mare jove que sempre seu a l'últim banc amb el seu fill petit.
Fra Ginebre va callar una estona i després va afegir:
–Tota la setmana pensava si aquest pensament no seria una bestiesa, un pecat, quan, avui diumenge, hem llegit aquesta lectura que havia oblidat com si no s'haguessin dit mai aquestes paraules:
«El teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia»
El conte és de Mingu Manubens. Un dia parlarem de l'«esperit de Fra Ginebre». De la innocència, de la candidesa o de la literalitat imprescindibles a tot cristià i que van fer al frare tan proper als sants, ell que tan proper i imprescindible va ser per a sant Francesc. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada