Es pot lloar sense paraules?

«No es pot lloar sense obrir els llavis? Sense paraules?» 

No podem no ser paraules i menys d’ençà que la paraula s’ha encarnat i habita tan íntimament en nosaltres que deixem de ser nosaltres perquè tot el nostre ser ha esdevingut paraula. Si per provar de pensar una lloança sense paraules la comparem, per exemple, amb el vent, aquest mateix vent ja és paraula i tot allò que pensem o sentim del vent són paraules i sense la paraula no tindríem vent. 

       Som paraules encarnades d’ençà de la Mare de Déu.

       Això no torna enrere.

       El salm diu: «Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món».

       El salm utilitza paraules per parlar d’allò que és silenciós. Sense les agosarades paraules del salm no sabríem de l’existència del silenci, però el silenci també és una paraula poblada de moltes altres paraules que el descriuen. Així, un cop descobert el secret que

       tan sols

       i sempre

       i tot

és paraula, la lloança entra o actua amb la més gran de les grandeses, àgilment, privilegiadament, posant el llistó del llenguatge molt, molt aprop de Déu. La lloança és la grandesa del llenguatge perquè és econòmica al màxim.

       La lloança identifica o descobreix que tot és paraula i immediatament es posa en actitud de lloar-lo. El llenguatge somriu agraït davant d’aquesta reacció tan immediata i neta i el qui lloa se sent envaït per riuades de benestar i la Creació torna a l’ordre i les coses, ara, són una mica més com realment són perquè el descobriment que nuclearment som paraula, llenguatge o verb està en la base de la lloança.

       La lloança no espera a reflexionar sobre aquest fet, tot i que és el fet més transcendent que ens ateny. La lloança no espera. Immediatament la mateixa paraula que ella és, la reverteix cap a que el llenguatge —així in nuce, recentment despertat o descobert com a font de vida— sigui un més-que-llenguatge, una lloança del mateix llenguatge que és Déu.

       Ho fa tan de pressa que es pot dir que no ens n’assabentem, ho fa, ara sí, sense paraules, sense que ningú li senti la veu, perquè la seva crida s'escampa a tota la terra, perquè escolten el seu llenguatge fins als límits del món.

       La lloança és bona, molt bona.

       La més gran lloança que mai s'ha dit és aquesta: «Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat»