Celebrar

Aquella mateixa hora de la nit l'escarceller se'ls endugué, els rentà les ferides, i va rebre immediatament el baptisme amb tots els seus. Després els va fer pujar a casa, els parà taula i celebrà amb tota la família l'haver cregut en Déu. Ac 16

Celebrà amb tota la família l'haver cregut en Déu. El simple fet de creure com a motiu de celebració. Potser la fe mai hagi estat tan ben explicada.

No hi trobem arguments filosòfics ni teològics. Un relat curt i concís. Uns fets. Les olors dels fets, les nafres, el desconcert d'estar veient allò que veia, les anades i vingudes, els tràfecs, el bateig, la família, els ungüents, les gerres i gibrells, algun «corre, corre!», les cadenes, les masmorres, les suors, els perfums. 

Com il·luminar uns fets com aquests amb la guspira inefable del resplandor de la glòria? Com sinó amb una formulació simplíssima? 

«És motiu de celebració». Amb això ja n'hi ha prou. Això ho entén tothom.

Celebrar amb tota la família l'haver cregut en Déu. Celebrar haver cregut. Tan sols se celebren les coses importants. Ell celebrà haver pogut per fi donar nom a la gran preocupació de la seva vida que ni sabia que la tenia. Celebrà poder dir: «Ah ets Tu, ets Déu.». 

La casa semblava il·luminada per moltíssimes llànties. Cada gest que s'hi feia i cada paraula eren resplendents i quedaven integrats en la llum de l'alegria que allí es respirava. 

L'escarceller celebrà amb tota la família l'haver cregut en Déu perquè molt fàcilment podia no haver-hi cregut. Ara ho veia perfectament. Una cosa tan extraordinària com aquella bé es mereixia, doncs, una gran celebració. Va cridar amics i parents i a mida que arribaven els deia: «Hola, benvinguts, avui celebrem que jo cregui en Déu i no que no hi cregui. Això sembla un acudit, oi? Veniu i compartiu amb mi l'alegria, el privilegi de creure. Brindem!»