No saber

No saber és terrible. És com si no fos propi d'humans. No saber on porta el camí. No saber si ens hem perdut. No saber noms. Estar davant les coses veient que abans et pensaves que sabies què eren però ara veus que no, no saps. No tenir certesa de res és el no saber.

Potser, però, encara hi ha quelcom més terrible que el no saber. Es tracta de no saber què és una cosa que la tenim a les mans, que la sostenim i que fins i tot les sobreix com un delicadíssim mocador de seda.

Aquesta cosa no és cap pensament ni res abstracte sinó que és quelcom que subjectem amb la certesa absoluta que dóna el tacte. No sabem què és! Això sí que fa por perquè és una por que arriba a ser física i no es pot eludir. A les mans hi tenim una cosa. L'observem per si es mou. Amb els dits tractem d'esbrinar si és pell o teixit o fang i veiem que tothom fa el mateix amb els seus dits i que, per tant, probablement es fa les mateixes preguntes que em faig jo. Què és això? Què dimonis pot ser? No tenir-ne cap referència, no poder comparar-ho a res, no saber què fer-ne, fins que algú ens ho explica: «Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment». Serà veritat, doncs, que tot i tenir-les a les mans, no sabem res les coses del Senyor?

Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: «Man-hu?» (que vol dir: «Què és això?») perquè no sabien què era. Fins que Moisès digué: «Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment». Llibre de l'Èxode, cap. 16.