Aniré on vagis

«No insisteixis més perquè t'abandoni i em separi de tu. No, jo aniré on vagis i viuré on visquis: el teu poble serà el meu poble, i el teu Déu serà el meu Déu».

Són paraules de Rut i fa dies que penso que aquesta imatge del núvol les acompanya perfectament tot i no saber ben bé per què.

«No insisteixis perquè t'abandoni» fa pensar que hi ha coses tan arrelades a nosaltres que no ens en podem separar per més que vulguem. Que no cal donar-hi més voltes. No em puc separar del sol, per exemple. Tampoc ens podem apartar de l'aire: no el podem abandonar, no ens en podem desunir, això està clar.

Les fortes paraules de Jesús referides al divorci sonen encara més fortes en aquest relat de Rut perquè en el fons ens venen a dir que no ens podem divorciar ni de la vida ni de res de la Creació perquè som una sola cosa amb ella i en segon lloc —i aquesta és la raó de les raons— perquè no ens podem divorciar d'ell: no ho permetria, ens estima massa. Com si digués: «Proveu-ho, proveu-ho, ja veureu que és impossible».

Per això l'home deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa i ells dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar Mt 19.