Hi hagué una vegada

Hi hagué una vegada una paraula que no tenia lletres. Les altres paraules, quan eren al seu costat es neguitejaven molt i es preguntaven com era possible un cas com el seu. «Hauries de fer alguna cosa —li deien— perquè si no a tu mai no et dirà ningú».

Una de les paraules li aconsellà de passar uns dies a casa de cada una de les lletres per veure si així se'n contagiava i es guaria. Ho va provar però després de vint-i-sis setmanes d'exercicis cal·ligràfics esgotadors seguia tan blanca com abans, tot i que un dia es va omplir de coratge i va provar de contenir les lletres pe, e, de, erra i a, imitant a com ho feien les altres però amb tan mala fortuna que ningú se la cregué. Allò i una  p e d r a  no s'assemblaven en res, deien, i esclafien a riure.

Marejada de tants experiments i una mica cansada de tants «No, així no, que no ho fas bé» la majoria dels quals es contradeien els uns als altres, un dia pensà: «Bé, diuen que sóc buida, i què? Que ningú no em pugi pronunciar és un problema per a elles, però per a mi no». I així fou com es retirà d'escena esperant l'arribada de temps millors.

Les altres paraules, però, la començaren a enyorar. Qui sap si no era tan buida com creien? En el fons no podien negar l'alè que, perfumat com un encens, els arribava cada vegada que eren al seu costat. Era un alè tan blanc i suau que semblava no dit, un alè previ a la mateixa paraula, allò que cap lletra no podria dibuixar mai.