Trobar clus

Em va tocar de viure en un lloc on no era permès de cantar. Les lleis ho prohibien. Em va costar molt d'adaptar-m'hi perquè sempre m'han agradat les cançons i per això vaig haver d'acostumar-me a fer-ho cada vegada més fluix fins que vaig aconseguir que fos inaudible, també pels experts vigilants que tenien cura que la llei s'acomplís estrictament.

El resultat de tot plegat va ser que em vaig convertir en virtuós d'una mena de cant interior molt diferent al que havia practicat fins aleshores.

I encara que ho pugui semblar no era només un cant mental sinó que realment s'hi donava l'exhalació pròpia de la veu, la vibració de les cordes bucals o el modulat dels músculs del coll amb la particularitat, però, que de tan fluix que era ningú no el sentia.

Per assegurar-me'n un dia vaig fer una prova de gravació en la qual vaig anar afluixant la veu fins que els resultats foren els esperats. Efectivament, en la pista de so tan sols s'hi sentia el parrupar llunyà d'una tórtora, el zumzeig d'un ventilador, un esvaït No tengo ni idea d'una veïna i res més, mentre que jo havia estat cantant a ple pulmó: Parlami d'amore, Mariù. Tutta la mia vita sei tu!

De tota manera i malgrat estar segur de la insonoritat, quan cantava caminant tenia la certesa que era escoltat. Les mirades punyents de complicitat del meus companys, les dels meus mestres i, sobretot, la dels vigilants ho delataven com si esperessin que d'un moment a l'altre se m'escapés alguna nota de la boca i semblaven estranyadíssims de no sentir allò que estaven segurs que d'una manera o altra havien sentit.

Però no només això. Un dia vaig veure una merla que amb els ulls clavats en mi deixava caure una llombriu del bec per anar seguint amb lleus moviments de cap el ritme de la tonada que estava cantant. Era un vals.

Qui sap si les cançons cantades d'aquesta manera que desafiava tota prohibició eren percebudes molt més fortament que quan eren cantades de manera normal. Qui sap si el missatge i les paraules d'aquest trobar clus que vol dir tancat, no arribaven molt més netes i essencials, com si volessin, i així fossin audibles d'una manera absoluta i despullada per a tot l'univers, fent a cada moment visible el finíssim fil de plata que tan vivament les unia a ell.

Qui sap si les sentia Déu.