El coneixement és un remolí. És semblant a la devoció que no es cansa d’arrossegar-nos fins aconseguir de fer-nos dir: «ara ja sé». El coneixement i la devoció van de la mà. Són inseparables. El coneixement sense la devoció mai no sabria res i la devoció necessita que el coneixement la reconegui per existir.
Però ¿coneixement de què, devoció a qui? Aquestes preguntes són un pou. En elles hi ha un remolí i en el remolí hi som nosaltres amb tot l'univers tan sols volent saber. No podem no voler-ho, no ho podem evitar, tenim set de coneixement, anem a beure al pou, així ho han fet els avantpassats.
Però el coneixement és insondable per definició i no seríem res sense aquest coneixement que vol conèixer-ho tot insondablement. Tan sols és un problema d'acceptar la nostra condició d’assedegats.
Sobre les maneres que té de manifestar-se caldria dir que qualsevol experiència mística —la més sublim però també la més humil— és personal i única. En ella més que en cap altre lloc l’ànima es fon amb el jardí secret de les Escriptures i de la naturalesa de la unió divina és impossible fer descripcions. La meva experiència no val per a tu ni la teva per a mi. Cadascú ha de beure l’aigua del seu molí.
«Beu l'aigua de la teva cisterna —diu el Llibre dels Proverbis— la que brolla al mig del teu pou. ¿Deixaràs que es perdi el líquid d'aquesta font preciosa? ¿L'escamparan les sèquies per les places de manera qualsevol? Ha de ser teva, només teva i prou, no la comparteixis amb ningú. Que sigui la teva font beneïda. Frueix de l'esposa de la teva joventut, cérvola amable, delicada daina, deixa't perdre en les seves carícies i que sempre t'embriagui el seu amor».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada