Entendre a la menuda

Allà hi havia el pou de Jacob Jo 4.

L'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font. Jo 4.

Al carrer, mentre esperava l’hora del podòleg, m’he arrecerat del fred a l’aparador d’una botiga de verdures. El vent es clavaba a la pell com les agulles del dolor al peu. Com no pensar-hi? Com eludir la gelor i tanta crispació? Com pensar, per exemple, que la terra pot donar coses tan portentoses com les que estic veient? Mai tindria prou temps per entendre-ho, però la possibilitat —la possibilitat d'entendre a la menuda coses tan enlluernadores com aquestes— hi és i ens ve de la mà de la devoció.

«Mira les mandarines —diu la devoció— i les taronges i les cols i les bledes i les coliflors. Contempla els bròquils i les pastanagues i les mels i les patates i els tomàquets i els xampinyons. Delecta't amb les cebes i les carbasses i els alls i els enciams i els calçots i les farigoles. Fixa’t en totes i cada una de les seves fulles i brots. Mira la col llombarda tallada, mira la carbassa, olora la ceba, la farigola i els alls, toca l’enciam». I jo no parava de mirar, de tocar i d'olorar i allò era un pou immens ple de tresors.

A la vora d’un pou sempre passen coses grans i portentoses pensava mentre trucava el timbre i esperava el senyal a la porta del carrer per entrar al consultori.