Espiadimonis

A les cinc, és veritat, toquen cada tarda les campanes de l'església de Vallcarca i se senten des del parc, ara amb el terra ple de tiges d'acàcia. Hi ha alguna cosa en tot això que s'escapa, aturant-se de sobte com ho fa un espiadimonis, la libèl·lula que només veus quan la tens davant. És un punt important però no sabria dir de què i fora d'ell tot es torna tèrbol i farragós d'explicar. No voldria separar-me'n quan hi sóc. Vaig polint el text, és cert, però amb això sembla que passin anys. Per què?

Avui la última campanada ha perdurat immòbil com l'insecte no sé quant temps més. Es mantenia flotant davant i dintre meu en un lloc indeterminat del llac que tots tenim entre les celles i que de tan lluminós és cec. O del cor. Es pot dir que no hi veus quan hi ets però notes que et mous en un lloc de llum. Se n'hauria de poder fer un cant a aquesta libèl·lula i a aquest estat de les coses que m'hi inclou en la contemplació. No, no es mou ni un pèl la libèl·lula, en canvi les seves ales de tan ràpides ni les veus.