L'insignificant pas d'algú pel túnel d'una bastida groga

He tornat a trobar el senyor que podeu veure d'esquena a la foto. Deu tenir uns vuitanta anys. Per la manera desimbolta de caminar sembla que hagi estat pastor.

El bastó l'utilitza rarament si no és per picar fort a terra. Quan vaig començar a trobar-me'l al Carmel em pensava que era dels jubilats que feien la passejada per anar a seure aviat als bancs amb sol, però ara veig que no. Avui hem coincidit davant de casa. De vegades ens hem creuat al Pont. Ahir el vaig veure als descampats de les Basses d'Horta. Són molts quilòmetres. Al Coll sempre em saludava. Ara, tornar a veure'l o no, s'ha tornat important. Em passa amb molta gent. L'aire que desprenen m'arriba. El pas. Pensar «el pas», el com passen aquestes petites pas-qües —que també ho són— per davant nostre. Passava. Ell passava. Era notori, em dic. No ho puc obviar perquè, per més que me'n volgués amagar, quan algú passa no pot no-passar. La intensitat o la categoria del que passa és, només, una qüestió de graus. Totes les mitologies parlen del pas dels déus entre els homes i de com els homes, després, no queden com eren abans. «Ha passat, diuen, l'hem vist i sentit. Des d'aleshores tot ha canviat i tan sols desitgem que torni a passar». La vida és l'ara d'un pas que ha sobreviscut a la mort del pas-sat on, segons tots els indicis, havia d'anar a parar. Un re-pàs. Diem «el pas d'una tempesta» o «el pas de dotze Mossos d'Esquadra per casa a les set del matí» i tots sabem que d'alguna manera parlem de coses fortes. Unes petjades salvatges, contundents, inoblidables, traumàtiques. Passa, està passant, pot amb tot. Ho he vist. He palpat el terrabastall. He quedat poc o molt marcat, traumatitzat pel fet. Tot el demés ha desaparegut. Així, tot i que a un altre nivell, l'insignificant pas d'algú pel túnel d'una bastida groga pot ser una notícia tan important com la del pas d'un huracà: no deixa de fer-se notar. Desprèn unes vibracions i una energia palpables. És el pas d'«ell», em dic, i tot el dia queda marcat per la seva presència. Pasqua vol dir «ara està passant». És tota l'estona sense descans que Jesús està fent els seus passos al costat de la nostra actualitat, però al mateix temps també vol dir que és en aquests instants que Jesús —i tot el que diem quan diem Jesús— «passa», ocorre, s'esdevé, succeeix, es realitza en plenitud i s'encarna per transfigurar-se a cada moment, esclatant.