Vinc de passejar

—Bon dia, Josep, d'on veniu? —Vinc de passejar una estona el cos.

D’entrada vaig entendre gos, però com que no hi havia cap gos a la vista, de seguida hi vaig caure. I després de caure-hi, hi vaig pensar. Havia dit alguna altra cosa, a més de dir que venia de passejar.

Era com si m’hagués respost algú que estava separat d'aquell cos que venia de donar un tomb i em digués: «Jo no el soc, el cos. "Jo" és una altra cosa que no només el cos, algú per damunt del cos. Hi ha, doncs, un jo en algun lloc que contempla què fa el cos: les coses pròpies de cos (jove, vell, etc)».

Qui és, doncs, aquest jo que m'estava parlant? Perquè, així, aquest jo també podria dir per exemple: «Vinc de passejar la imaginació o l’esperit, o l’ànima».

Potser va expressar el mateix la Mare de Déu quan digué «La meva ànima magnifica el Senyor». Venia de portar a passejar la seva ànima i ella ens en parlava! Per tant, la seva ànima no era pròpiament ella.

Des d’on parla aquest jo que tot ho veu perquè tot ho mira, que és tot però que també està més enllà de tot? Qui és?

«Veieu? —em va dir, cofoi, aquell vell aquell dia— aquest cos ve de caminar. Us ho dic jo».