Les cinc. ¿Com és que a la meva edat encara em faig preguntes com «qui soc»? El cert és que l'altra tarda, estava assegut davant una mèlia sense deixar de mirar-la ni un moment mentre pensava aquestes coses.
M'hi havia anat fixant cada vegada amb més atenció fins que va arribar un moment que al món només hi havia la mèlia i tota la seva radiació: l'electricitat de les arrels, de la sàvia, del tronc, de la copa, de les flors petites com mosquits o del seu perfum feien que només estigués atent a l'ésser d'aquest arbre. I quan l'atenció fou prou gran, la resta del món desaparegué perquè com més atenció posava en la mèlia més s'esvaia el demés. La mèlia era el Món.
Aquest va ser el primer pas: concentrar-me en la mèlia. Si no podia concentrar-m'hi em seria difícil conèixer a aquell que la coneix. La concentració, doncs, va ser el primer pas cap al coneixement. Només hi havia la mèlia, una sola cosa, una «cosa única» i estimada: el món sencer havia desaparegut. Ara ja podia començar el viatge cap al meu interior. Ara la mèlia s’havia convertit en un punt que permetia moure'm i prendre consciència de mi mateix que era qui la coneix. Ara ja sabia qui soc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada