Una vegada li vaig comentar al pelegrí que havia pensat de retirar-me uns dies a algun indret silenciós amb prats i boscos, i em va contestar això:
«El silenci de veritat mai no l'altera res. Al contrari, tot l'ajuda a créixer.
Si el silenci és autèntic et podràs passejar per un mercat i el xivarri no el pertorbarà, al contrari, l'alimentarà i tota la cridòria es transformarà en encara més silenci.
En realitat, el silenci sempre necessita d'un mercat o d'un carrer molt transitat o d'uns contenidors molt sorollosos perquè tot aquest escàndol es converteix en el rerefons i el silenci hi contrasta.
No cal que t'aïllis a cap cova o a cap desert. Què en treuries si hi anessis, què veuries? Sentiries tot el teu enrenou interior contrastant amb la quietud que t'envoltaria. Això és el que vull dir quan et dic que hi pensis, que hi vagis meditant. Aquesta meditació, però, només serà una situació, el silenci no és conseqüència seva. Aquest pensar-hi tan sols és el fet de crear un terreny, unes condicions, una preparació de la terra.
Afavoreix, doncs, més i més possibilitats al teu voltant perquè el silenci interior floreixi però no l'obliguis, no t'obliguis a res, ni tan sols a guardar silenci. És tot el que podem fer.
Podem sembrar la llavor però no podem forçar que la planta neixi, podem adobar la terra, podem regar-la, podem fer que li toqui o no el sol, podem protegir-la, podem evitar-li perills i podem esperar-la en oració, però no podem fer més. Només podem crear la situació.
Tu, la llavor, ja la tens. Sempre ha estat amb tu. No cal ni que la plantis. Aquesta llavor és eterna, és Déu, és activa, ets tu.
L'experiència d'un silenci autèntic és tan profunda que sempre convida a donar gràcies, a demostrar una gratitud immensa simplement per l'oportunitat de ser o de pensar o de poder gaudir d’aquest mateix silenci.
Crea la situació i el silenci cobrarà vida. Germinarà, es farà una planta gran. Veuràs com creixes.»(En l'aniversari de Pere Maria Manubens)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada