Allò que veia del que no veia

---

Són àlbers, pollancres blancs o xops platejats que fan esvelta i elegant la part obaga de l’arbreda del Torrent de les Monges, dins d'un parc que hi ha a la part alta de Sarrià.

Els ullals dels arbres, senyals de podes antigues, semblen que us observen amb deteniment mentre aneu baixant el camí encimentat que davalla suaument fent unes corbes amples. Malgrat la fressa ambiental sempre es pot arribar a sentir la remor repiquejant de les fulles que giravolten amb l’impuls del vent.

L’anvers dels pàmpols té un color verd fosc que contrasta amb el revers que és clar i acotonat. Això fa que en la distància, quan s'emmirallen al sol, us enlluernin la vista omplint-la de minúscules perforacions. La fulla gira amb l'impuls del vent i quan la part clara reflecteix els raigs de sol es produeix una efervescència fascinant.

De petit em van dir que aquesta banda de les fulles era de plata i, no sé com, m'ho vaig creure. Em quedava llargues estones mirant-les encantat, hipnotitzat pel balandreig electrificant. Quan arribava l’hora de tornar a casa sempre deia: «No, encara no, espera…» com si no hagués acabat de veure tot el que veia en el buit de la contemplació, com si la possibilitat de desxifrar el misteri que la fronda havia de revelar fos imminent. «Espera una mica, si us plau».

«Que sí, que sí, que són de plata, que brillen i espurnegen, que ho estic veient. No sents com respiren mentre repiquen? Espera que estan a punt de parlar!» I m'afanyava a buscar dins del meu cap arguments prou contundents per a demostrar, a qui m'ho pogués preguntar, que allò que estava veient del que no veia era veritat.