La immobilitat hauria de ser un exercici imprescindible i previ a qualsevol pregària, meditació o simplement al fet d'estar en silenci, present i despullat de tot. La immobilitat afavoreix la consciència i la consciència la immobilitat.
No recordo que mai m’hagi mantingut dret i immòbil tant de temps seguit i de manera tan intensa i continuada com avui, sense fer cap esforç. Fins i tot he dubtat de si seguia respirant. Sense cap oscil·lació i, en canvi, sense que res del món desaparegués com semblaria desprendre's de tanta quietud. Simplement estava dret mirant.
Com si de sobte, després d'haver-ho aquietat tot, s'hagués desvetllat en mi una mena de mussol interior i permanent que tan sols tenia ulls per a la consciència, sense ser consciència de res en particular, una consciència en estat pur, a pèl o, millor dit, que fos jo qui estigués dins d'ella.
Sense vent, avui dissabte a primera hora, sense ni una ànima al parc, immòbil, amb l’atenció posada en la corba de la carretera de l’Arrabassada per veure com remunten els vehicles el revolt de La Paella.
Així, si ara aparegués algú i em sorprengués preguntant-me alguna cosa sempre podria dir-li que jo tan sols sóc algú que contempla la carretera de l’Arrabassada per veure com remunten els vehicles el revolt de La Paella: això seria tot.
diumenge, 16 d’octubre del 2022
Una mena de
mussol
permanent
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada