Deixar al descobert

Forma part de la rutina que abans de sortir de casa examini la jaqueta amb deteniment per si m'oblido res: les claus, la cartera, el telèfon, etc. El fet és que, ja a fora, aquell dia, abans de travessar el carrer, em va semblar que m'havia deixat alguna cosa i vaig començar a repassar les butxaques fins a comprovar que tot era al seu lloc.

Quan el semàfor es posà verd, però, la sensació persistia i vaig pensar que potser era degut a que portava alguna roba que m'havia oblidat de cordar. Feia molt fred. Altre cop, doncs, em vaig passar les mans per la jaqueta i els pantalons repassant tots els botons i cremalleres. Podria ser que anés despullat o descordat i no me n'adonés?

En el pas de vianants em vaig creuar amb algú que portava una gorra de llana al cap i qui sap si aquest detall m'ajudà a explicar l'enigma en què estava immers en ple esvolotegament de braços i mans. Es tractava del cap. Efectivament, a diferència del transeünt, jo portava el cap descobert i, per tant, podia dir literalment que anava «despullat de cap».

Aquestes paraules em van alegrar molt perquè explicaven la sensació de desconcert que m'havia dominat fins aleshores i de sobte em vaig veure caminant carrer amunt amb el cap destapat deixant al descobert tot el que pensava, sentia o imaginava i tothom podia veure-ho i gaudir-ne perquè era la veritat més pura que jo tenia.

En un cap obert hi ha el que hi ha i com que no pot amagar res, aquesta nuesa li dona felicitat.