/ 1
De tot arreu on he estat fins ara n’he fet un gir cap a dins que ha cristal·litzat en un centre em deia un diumenge aquest pit-roig. Jo era el meu patiment, afegí, però ara només observo, no coopero, tan sols soc qui veu.
He volat buscant algú que havia de tenir una certesa absoluta, ningú menys que ell. Adonar-me, però, que jo era petit i ignorant, em va donar confiança. Creure és diferent a confiar. La confiança és viva i crea sintonia. L'amor és una sintonia. La confiança és aquesta trobada personal.
Quan el pit-roig piulava semblava no discutir ni enraonar, simplement afirmava. Com si li haguessin preguntat a Jesús: «Ets realment el fill de Déu?» Ell hauria dit: «Sí». I si li haguessin dit «Demostra-ho» hauria rigut: «No cal demostrar-ho. Ho sé. És així i és evident per si mateix».
Que sigui capaç de percebre que estic boig parlant amb aquest ocell em sembla un bon senyal. Revela que em mantinc prou lúcid per, quan sigui, entomar de nou la realitat. La porta hi és, la veig i això vol dir que en qualsevol moment puc obrir-la i recuperar el seny. Mentrestant, però, em mantinc una estona més parlant amb la meravella que tinc davant.
El món és un sistema, un tot coherent i planificat. Un cap de pardal com el meu mai no se'n podria fer càrrec del tot, però sí que pot intuir la planificació tan llunyana i antiga de l'univers, la seva ordenació o les seves lleis i l'ordre és tan impressionant, tan detallat, tan infinit, tan mil·limètricament precís que fins i tot contempla corredors d’aire per a animalons tan petits com un pit-roig.
Hi ha dies que em sembla poder veure cara a cara la presència d’aquell que s’amaga darrere de tot això.
De tant en tant, amb el bec feia un so sec: «xc-xc» i li vaig demanar què significava. Em va dir: «Recordem el nom i prou». Es tracta, deia, de menjar, de volar, de banyar-se, d’anar-se’n a dormir i tenir sempre el cor ple d’aquest record. Repetir el nom més meravellós que ens puguem imaginar, però no com una paraula, sinó com alenades d’una devoció viva i intensa, com la manifestació d’un amor immens. Tot el ser se n'omple i vibra amb el record d’aquest nom que es converteix en l’alè més profund que mai hagis pogut tenir i sense el qual ja no sabries viure. Aquesta vibració, amb el pas del temps, crea l’harmonia interna d’una música en la qual t'hi vas avenint tant que arribes a l’èxtasi, a la sensació tremolosa de dolçor envoltant. De mica en mica aquesta placidesa es torna la naturalesa més autèntica de les teves cèl·lules i tot el que diràs seran records de coses divines.
Li vaig preguntar si mai es podria desmuntar la filigrana d'un niu com els que ell sabia formar i em va dir: «Què caldria fer per desnuar un cordill nuat a consciència? Si no sabem el que s’ha fet per nuar-lo no podem respondre perquè s'ha d'aplicar el procés contrari al del nuament. Primer hem de saber la manera com s’han fet els nusos, ja que per a desfer-los, ho hem de fer en sentit contrari».
Si per uns moments i despullat de tot, miro el meu interior, veig que allà no hi ha cap necessitat de ser algú i m’accepto com fa l'ocell.
«Tota l'existència m’accepta i és feliç amb mi. Soc un pit-roig, un ocell individual diferent de qualsevol altre, únic, i Déu em dona la benvinguda, altrament, no seria aquí. Soc aquí perquè he estat acceptat. Soc aquí perquè Déu m'estima o l'univers m'estima o l'existència em necessita. Soc necessari, ja veus!»
Em va explicar quan la seva mare li va dir: —Salta! Vaig mirar avall, deia, i no vaig entendre de què em parlava. Era un suïcidi. No hi havia graons. Li vaig preguntar: —Com? Em va respondre: —No hi ha com. Simplement salta. Vaig insistir: —Com pot ser que no hi hagi cap com? Em va dir: —Com que no hi ha graons, no es pot explicar el com. Has de saltar i prou. Si vols et puc empènyer, però no hi ha mètodes. Un salt és una cosa sobtada. Els mètodes són per les coses graduals.
Quan la felicitat s’aproxima ens tranquil·litzem. Percebem una influència llunyana de benestar que s'apropa i ens va abraçant a poc a poc com quan ens atansem a un riu. Ja des de lluny sentim com l'aire es va refredant i la verdor canvia. Els arbres cada vegada són més frondosos. La brisa és humida. Encara no hem vist el riu però ensumem l'aigua molt a prop. Quan, volant, sento que soc a prop de la vida em tranquil·litzo, deia el moixó.
No cal furgar en el significat d'un piular. Només escoltant-lo sense fer cas del que pugui voler dir, emergeix una mena diferent de claredat que et fa sentir feliç, tranquil, silenciós i en pau. Aquest és el significat i he vingut per transformar-t’hi.
Si m’escoltes la veu, si no et fixes en el que piulo sinó en mi, això et pot revelar el veritable significat del fet que estiguis aquí i aquest significat és la transmissió que transcendeix les paraules del significat.
És impossible de fer-nos enrere en el camí que va al cel quan ens hi hem entregat perquè abans, algú —un mestre—, ens ha d'haver obert una porta que és més enllà de nosaltres.
De les altres tres portes —la conscient, la inconscient i la subconscient— en podem arribar a ser amos, però amb la quarta no hi podem fer res perquè ni tan sols la veiem. En diuen la porta del superconscient.
Cal mantenir ben obertes aquestes tres portes perquè el mestre pugui forjar amb precisió i confiança la clau de la quarta.
Un cop oberta, desapareixem i no hi ha res a fer, perquè potser nosaltres encara podríem tancar les nostres tres portes i fer-nos enrere, però ell tindria la clau de la quarta i estaríem connectats.
Encara que morís o que nosaltres anéssim a la lluna, ell continuaria tenint la clau i no ho faria per a guardar-se-la perquè, un cop oberta, la llança al mar de manera que ningú no pugui trobar-la o furtar-la o fer-ne res.
L’ànima té necessitats com el cos. Necessita menjar i aquest menjar és Déu. Jesús ho va dir així: «Mengeu-me. Soc el vostre aliment. Deixeu que sigui la vostra beguda».
—Què volia dir? És una necessitat diferent de la gana i, llevat que sigui satisfeta, tret que no puguis menjar Déu mateix, fora que no et converteixis en ell en empassar-te’l, exceptuant que no flueixi en la teva ànima com la sang per les venes, llevat que no es converteixi en la teva mateixa consciència, empre quedaràs insatisfet.
Un dia, des d'una branca emboscada, vaig veure Déu rient i vaig pensar que era algú molt intel·ligent perquè sap el secret de ser feliç amb l'univers sencer, amb cada flor, amb cada ocell, amb cada riu, amb cada roca i amb cada estrella. Déu és algú que es torna un amb aquesta celebració contínua i eterna, algú que celebra i que no el preocupa la raó d'aquesta celebració. Sempre que hi ha celebració, ell hi participa.
Saps què és reviure? Reviure és allò que fem els ocells abans de cada vol. Reviure és tornar a ser el nadó acabat de sortir de l’ou. No és recordar l’ocellet mentre es desemmandria o saltava pel niu, sinó ser-lo de nou. No es tracta d’observar sinó de convertir-se en la cosa. Això no és impossible perquè l'ou del nounat continua existint dintre teu i forma part de tu.
Capa a capa, tot el que has viscut s’ha dipositat en tu i encara existeix. Vas ser un pollet i encara hi és. Després vas créixer i, de jove, encara hi era. En acabat et vas fer vell i encara hi és. Tot hi és, capa rere capa, com els cercles en el tall d’un tronc.
Al centre hi podem veure la primera capa. L'arbre era una planta petita i fina. Aquesta era la primera i després vingué la segona i la tercera i per elles podem saber-ne l’edat. I no sols els arbres, sinó també les pedres i tot. Tots tenim les nostres capes.
Quan re-vius, des-aprens. Re-viure és el procés de des-aprendre. És una acció mecànica per a una au: sense el pes d'allò que has après revius i, tot allò que revius del passat, desapareix, és des-après, no deixa empremta, la pissarra queda neta. Així, lleuger de tot, alces el vol.
El patiment és com la foscor: no existeix i si hi lluitem en creem més. És una indicació natural del fet que la vida està bategant per manifestar-se. Encara no veiem la llum i per això patim. L'absència d’aquest èxtasi és el patiment.
Les paraules i les teories pertanyen al que és conegut. La veritat és desconeguda i per això no pot ser expressada. Tot allò que pot ser expressat no és veritat.
Gràcies, Santi !
ResponEliminaUn dia, des d'una branca emboscada,
vaig veure Déu rient i vaig pensar
que era algú molt intel·ligent perquè sap el secret
de ser feliç amb l'univers sencer,
amb cada flor, amb cada ocell, amb cada riu,
amb cada roca i amb cada estrella.
Déu és algú que es torna un
amb aquesta celebració contínua i eterna,
algú que celebra i que no el preocupa
la raó d'aquesta celebració.
Sempre que hi ha celebració, ell hi participa:
Carpe Diem !
Carpe diem, Horaci, Leuconoe (λευκóς i νούς). La ment en blanc, ben buida, és clar! No pot ser de cap més manera. És el millor per a la ment i pel planeta.
ResponEliminaLa ment en blanc no actua. Actuar sempre és agredir. La ment en blanc també comporta que pot ser en negre.
—Quan és negre?
—Sempre, per això s’ha de blanquejar.
La ment és petita com un mosquit. La ment en el fons no sap ni és res i per això la sentim rondinar constantment. És plena de mals auguris i de maquinacions. Per què? Perquè la ment se sent comparada, perquè sap que no és res en un univers total i ho amaga. Ella vol ser la reina sempre. Ella ho sap tot i ho pot tot.
Vagi un lament, doncs, per a la ment.
La ment en blanc vol dir prescindir-ne. Sense la ment en blanc ni una sola paraula de les escriptures tindria sentit. Sense la ment en blanc mai podríem saber res de Jesús.
De fet, Jesús la recomana i la practica. Sense la ment en blanc no hauria pogut dir mai Abbà que vol dir Pare. Tracta a Déu de pare! Està boig? Sense la ment en blanc no ho podem entendre. Tan sols llegim dues paraules.
A l’Orient hi ha escoles d’espiritualitat i monestirs on es practiquen exercicis per mantenir la ment en blanc, sense pensaments. Horaci potser n’havia sentit parlar,
Només amb la ment com un full blanc Déu hi pot escriure alguna cosa.
Només amb la ment en blanc participem, formem part de Déu.
Només amb la ment en blanc, pura, verge
La ment no pot conèixer el paradís. Té un topall. Per a conèixer-lo ha de desaparèixer, ha de fer un salt cap al desconegut i això no és qualsevol cosa.
Dona vertigen pensar en coses així!