Per què, quan estimem algú, ens sentim tan desvalguts?
Desvalgut: desemparat, abandonat, sol, orfe, indigent, desgraciat, dissortat, infortunat, infeliç, pobre, miserable, despoderat, impotent, dèbil, feble, indefens, desarmat, exposat, vulnerable, descobert, indigne, captaire o pòtol.
L’agonia de l’amor consisteix a no saber què fer quan voldríem fer-ho tot per la persona que estimem. Voldríem donar-li l’univers sencer però no podem. I encara, pensar que podem fer o donar alguna cosa, vol dir que no estem prou enamorats, perquè l’amor és desvalgut absolutament. Aquest desvaliment és la seva bellesa perquè en ell hi ha la nostra entrega.
Qualsevol cosa que poguéssim fer seria insignificant perquè mai n’hi hauria prou.
Quan sentim que no hi ha res a fer experimentem la profunda desolació del desvalgut que és com una oració.
Quan volem fer-ho tot i no podem fer res, els pensaments s'aturen esglaiats i, en el lliurament que es produeix, quedem buits. Hi ha un xoc, una commoció, una gran sacsejada.
L’amor és un estat permanent d’oració i de meditació molt profund.
Si estimem algú no cal res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada