A contracorrent

En lluitar contra qualsevol cosa ens obsessionem completament amb ella. L'energia emprada en la lluita fa que l'obsessió sigui absoluta. Hi ha, però, una altra possibilitat. Tot i submergir-nos-hi, podem no ser-la, i aquesta possibilitat s'obté tan sols quan l'afany es torna positiu. Això és el que voldria dir «un esforç positiu a contracorrent».

Perquè no és realment contra el corrent, és a favor de la consciència que ens estem esforçant. El corrent l’utilitzem tan sols com una oportunitat, només per a sospesar-nos i descobrir-nos.

Per a percebre el fet de fluir cap amunt, en primer lloc, cal anar cap avall. Com més poderós sigui el corrent, més poderós serà el sentiment d'anar cap amunt. Usem, doncs, la naturalesa i allò que ens dona com una oportunitat, no com una enemistat. Emprem els instints com a amics, no com a enemics. Només per ignorància els hem convertit en enemics i són els nostres amics.

Si mai aconseguim arribar a la font original, al lloc més alt on neix un riu, ens sentirem simplement agraïts. La perplexitat serà tan gran que ens semblarà estar en deute amb ell, perquè ha estat gràcies al cabal que hem pogut assolir i gaudir de l'origen del riu. 

Si arribem al cim de la consciència, ni que sigui per un moment, també ens hem de sentir agraïts als instints, perquè ens han ajudat creant les situacions i les oportunitats, malgrat fluir en direcció contrària.

El fet de fluir en sentit oposat no és anar en contra nostra, el riu no està en contra de ningú. Nosaltres sí que podem estar en contra seva, però si hi estem mai no vencerem i obrirem la porta a les perversitats.

Emprem, doncs, la naturalesa per a transcendir-la. Quan veiem venir l’enuig no el combatem directament. Observem-nos, sentim l'energia i transcendim la ràbia. El disgust és aquí? Doncs guardem silenci, sentim-lo, percebem-nos a nosaltres mateixos i comencem a fluir cap amunt. Prenguem-nos-ho com un joc. No ens posem seriosos. La serietat és una malaltia perversa. El papa Francesc també ho diu.