La florida de la reverència

«Venerar el Senyor és primícia de saviesa.»

Vaig conèixer algú que de cada passa en sabia fer una reverència. «Et pensaves que feia tentines, però faig reverències», em digué rient. La reverència indica una distància més o menys immensa amb el que es reverencia. 

De nen em ve el record d'uns monjos quan entraven a la nau i feien la reverència en direcció a l’altar. Com que allà no s’hi veia ningú em preguntava a qui saludaven doblegant l’esquena d’aquella manera. La reverència dels monjos era a algú a qui no es veia, però la reverència sí que era visible. Tot és interior. La reverència que veia d’ells no era fora de mi. S'encorbaven, s’inclinaven fins que el seu centre interior creava l’exterior de la reverència com una florida. Indicaven amb moviments externs on era el centre de la roda al voltant de la qual doblegaven la seva posició natural.