«Vosaltres us heu acostat molt a Déu.»
Tot i que tot en parla sense que calgui parlar-ne, la veritat és que es parla de Déu. Si anem a una església de vegades se’n parla tant que atabala. Una prèdica, en lloc d’escurçar la distància que ens en separa, sovint l'augmenta. Es converteix en un discurs «sobre» ell. «A l’església es parla “de” Déu.» Hi ha alternativa a això? Sí: ser-lo.
«Som Déu per participació» va escriure sant Joan de la Creu, i també ho som per separació i per apropament. Ara bé, l’explicació és que nosaltres no fem res. És ell qui ens estira, sense veure’l ni poder demostrar la seva força absorbent. El desconcert ens ve perquè no en som conscients. Sentim que hi ha alguna cosa que ens empeny, però ens sembla que forma part de l’aglomerat de coses que ens passen cada dia. Tanmateix, no són passatemps sinó albiraments seus que a poc a poc cristal·litzen.
Nosaltres, abans, havíem desbrossat àrduament el terreny, tot i que potser no n’érem del tot conscients, perquè en realitat qui ho feia era ell. Nosaltres, que amb les nostres passes ens hi hem anat acostant tant, ara quin serà el pas següent?
«Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, a l’assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a la plenitud, a Jesús, mitjancer d’una aliança nova i a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d’Abel.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada