L’avi Jaume va néixer un dia onze del mes l’onze a les onze: 11-11-11. Si per casualitat sumàveu les xifres del seu carnet d’identitat en donaven onze. Això també passava amb la matrícula del cotxe i en moltes coses més.
L’onze és una xifra particular. Per exemple, onze són els dies que van de Nadal a Reis. Són onze dies de quietud absoluta. En aquests dies el pèndol de l’any s’atura i el temps desapareix abans de canviar el sentit de la seva oscil·lació. Està absolutament aturat. No hi ha temps en aquells dies.
Quan apareix aquesta xifra en el dia a dia dels qui hem conegut l'avi, sembla que quelcom es vulgui fer notar, però no és que signifiqui o vulgui dir res concret, és com un cop a l’espatlla que et dona algú que no veus i que t’omple de confiança en el que ets i en el que fas. Et confirma. Aquest algú, però, no ha de ser necessàriament l’avi Jaume o cap altre «algú».
La característica d’aquesta aparició és que mai és buscada, sempre sorprèn i ve quan menys l’esperes. Es dona en un eixut de temps semblant al de Nadal. Un forat ple de buit absolut, sense cap pensament o activitat mental ni sensorial. És la Himmlischer Ruh de la cançó Stille Nacht. En aquest forat desapareixem, perquè el senyal, l’avís o el cop de confiança ens arribin prou diàfans per a no poder explicar-ne res. Ens conformem dient que ha estat una casualitat, però són besllums de grans comunicacions.
A mi, cada vegada que es dona aquest imprevist, m’arriba un buf de crèdit, així, en general. Com si et diguessin que no estàs sol ni desprotegit, tant aquí com allà. Aquest «senyal» és l'avís d'un decantament en la comunicació de les coses d’aquí i les d’allà, apareixent totes elles amb un somriure als llavis i exhalacions de tranquil·litat. Per què? Perquè en aquells moments en la ment es dona un buit, un forat per on es veuen coses que no es poden contar, però són que allà, sense cap explicació aparent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada