Les senyores es comparen els vestits. «Jo també en vull un com aquest», diuen. Els agrada mesurar-se amb les altres i que el resultat sigui sempre que són les millors en tot. A Santo Domingo en diuen «comparonas». En el fons tots ho fem.
Deixant de banda aquests jocs, amb el fet de la comparació recordem l'evidència d'un temps que no hi havia comparacions.
La com-paració, com el seu nom indica (!), tracta dels «com». Menjar, comportar-se, parlar, vestir, pensar «com» el comú de la gent.
Però quan comparem ens delatem perquè envegem o jutgem les persones que van a sac i no fan cap mena de comparació amb res. «Tan sols van». Com deu ser aquest seu anar i prou? Segur que ells no comparen ni res ni gens? Per això, gràcies a ells, puc contemplar aquesta possibilitat.
D'ençà que naixem tota l'educació es basa en la comparació. Tot ens hi posa en camí. A poc a poc abandonem l'estadi preverbal de quan res no es comparava i tan sols es vivia. Què podem fer per recuperar o desemboirar aquesta zona neta que, d'altra banda, mai no hem deixat de tenir? Què podem fer per portar-la a la consciència?
Caldria alguna cosa com dir no a tots els «com», una mena d'exercicis de «descomparació». Sant Pau a la Carta als Corintis ens en proposa uns quants:
«Vull dir, germans, que el temps s'acaba. D'ara endavant, els qui tenen muller, que visquin com si no —ὡς μὴ— en tinguessin; els qui ploren, com si no no ploressin; els qui estan contents, com si no ho estiguessin; els qui compren, com si no tinguessin res; els qui treuen profit d'aquest món, com si no en traguessin. Sapigueu que aquest món passa.»
Perquè acostuma a passar que els qui tenen muller en volen una altra o que els qui ploren voldrien riure o que els qui estan contents voldrien estar-ne més o que els que compren o treuen profit de les coses també en cobegen més.
Que «el temps s'acaba» i que «aquest món passa» són dos arguments prou contundents per a explicar la lògica d'aquesta «descomparació». Tenen origen en la vivència i la visió d'una mena de temps que no s'acaba mai (un «no-temps») i una estada real en un món que no passa.
Sant Pau, una mica més endavant, ens parla d'aquest camí «incomparablement» més alt, que ell coneix tan bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada