Buscant imatges per il·lustrar la coberta d’un llibre sobre la Trinitat vaig trobar aquesta estampa a l'arxiu digital del Centre de Lectura de Reus. És el dibuix de l’escultura que hi ha a l’ermita de la Trinitat de l’Espluga de Francolí.
No sé si el gravat és prou explícit del misteri que vol representar, però a mi em va quedar el deix d’acolliment que desprenia cada vegada que el mirava.
Acull el pare —tot ell fet un mantell d'acolliment— havent desaparegut com a persona. La seva desaparició és la florida d'un acolliment global, una força d’acolliment que sembla depassar-lo a ell mateix, o un desplomar-se de l’acolliment damunt nostre, envoltant-nos per tot arreu, sense que ens en puguem amagar gens.
Un mantell d’acolliment és l’univers sencer. Sense acolliment no hi hauria vida. Acollir és rebre, però també és acceptar i admetre i albergar i recollir i socórrer i emparar i refugiar i aixoplugar, tots aquests verbs conjugats, però, en clau amorosa com la dels salms. Sentir el mantell de l’acolliment com una atmosfera i una respiració. Aire pur és el tel, la gasa, la caputxa, la membrana, el vel transparent del pare desaparegut en la trinitat.
(El joc d'ombres i clarors de la il·luminació de l'estàtua ens convida a veure la repetició del rostre del pare en la zona del ventre, com si l'acolliment se'ns volgués menjar.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada